Aixís parla Agamemnon y torna á sentarse. Allavors se aixeca Néstor, rey de l' arenosa Pilos, plé son esperit de benevolensa, y 'ls diu:
«Amichs, reys y capdills dels Argius, si qualsevol altre que no fos Atrida 'ns hagués contat aquet somni, 'ns creuriam que 'ns enganya, y no fariam més que apartarnos d' ell. Més lo qui 's gloría d' esser lo mes gran de la armada, ho ha vist per sos propis ulls; anem, donchs, y cerquem la manera de decidir als fills de la Grecia á que prenguen las armas.»
Dit aixó, ell es lo primer de sortir del consell; los altres capdills lo segueixen, y tots los reys ornats del ceptre obeheixen al pastor dels pobles, mentras la multitut aquiva vá á la gran assamblea. Aixis com de una roca esberlada en aixams compactes las abellas surten, l' un darrera l' altre, y voltejan junts per tots cantons, y com los grans d' un rahim se paran demunt las flors de la primavera, aixis mateix surten de las tendas y de las naus nombrosos grupos de guerrers que van á juntarse á l' assamblea en la riba, devant de la mar estensa. En mitj d' ells la Fama, misatjera de Júpiter, s' enarbora y 'ls excita á marxar. La reunió aumenta, l' assamblea s' agita, la terra cruix sota 'ls peus dels guerrers; un inmens tumulto estalla. Nou heralts ab grans crits los contenen per que tant de clamor s' apacigüe y escolten als reys de Júpiter deixebles. Per fí la multitut, encara que ab treballs, ha pres siti y tots s' assentan. Cessa 'l soroll y 'l poderos Agamemnon s' alsa portant á la ma 'l ceptre que en altre temps habia fabricat Vulcano. Aquet deu l' habia ofert al fill de Saturno; Júpiter l' habia donat al perspicás matador d' Argos; Mercuri va ferne gratificació á Pélope, que 'l vá regalar á Atreo, pastor dels pobles; aquet, per últim, á sa mort, lo deixá á Tiestes, poseedor de nombrosos remats; y 'l mateix Tiestes lo entrega á Agamemnon, perque ab ell gobernés sas moltas illas y tota l' Argólida. Lo rey, apoyat en aquet ceptre, pronuncia apressuradament aquestas paraulas:
«¡Amichs, héroes descendents de Danaos, servidors de Marte, Júpiter, fill de Saturno, m' ha tirat violentament dintre las mallas de la funesta Atea![1] ¡Crudel! avants m' habia promés ab una senyal d' assentiment feta ab lo cap, que no retornariam á nostra patria sense haber saquejat la forta Ilió, y ara imagina una trista decepció; m' ordene que torne ignominiosament á Argos, després de haber perdut tants de nostres guerrers. Aixís deu plaurer sens dupte al tot poderós Júpiter, perque á sa voluntat s' enfonsan y s' enfonsarán las murallas de tantas ciutats, perque es lo més fort; y será aquesta una taca que 's trasmetrá á la posteritat quan se sabrá que una armada d' Aqueus tan nombrosa y de tant valor ha fet la guerra sense victoria contra pobles inferiors en nombre, sense que 's vege qui al fí ha d' esser lo vencedor de tantas batallas. En efecte, si volguessem, Grechs y Troyans, acordar una sincera aliansa, enumerar los dos
- ↑ Deesa sumergida en l' error y en la desgracia.
