nombrosos recorts, aixis mateix vola l' impacienta Juno. Arriba al cim del Olimpo; se 'n va á l' assamblea dels inmortals en lo palau de Júpiter. Al véurela tots s' alsan, la reben ab agrado y li ofereixen las copas plenas. La deesa refusa las copas de tots los demés pera aceptar la de Témis, que, corrent al seu devant li dirigeix aquestas paraulas:
«Juno, ¿perqué tan prompte has tornat? ¿Per quína causa sembla que estás agitada? ¿Es tal vegada que 'l fill de Saturno, ton espós t' ha inspirat terror?
—Témis, respon l' augusta deesa, no continues preguntantme; tan be tú com jo coneixes lo cor imperiós d' aquest deu crudel. Mes presideix lo festi dels deus, y sabrás, al mateix temps que 'ls altres inmortals, los successos funestos que Júpiter anuncia. Crech que no poden alegrar á ningú, ni als homes, ni á las divinitats, per mes que prengue part ab goig en l' espléndit festí.»
Ditas aquestas paraulas, la magestuosa Juno s' assenta en son trono; 'ls deus s' afligeixen en lo palau de Júpiter. L' augusta deesa te 'l sonrís en los llabis, mes no 's pinta l'alegria en son front, demunt de sas negras cellas, y plena d' indignació, diu á tota l' assamblea:
«¡Insensats de nosaltres, que follament nos indignem contra Júpiter y 'ns acostem á n' ell pera subjugarlo per medi de la forsa ó de la persuació! Apartat de nosaltres, nos desdenya, nos desprecia, 's gaudeix d' esser lo mes fort y l mes poderos dels deus. ¡Sufriu, donchs, las afliccions que us envia á cada un! Ja are tinch por de que la desgracia hage atrapat á Marte. Lo seu fill, aquell dels homes que mes volia, Ascalafo, que segons se diu fou engendrat per l' impetuós Marte, ha sucombit en la lluyta.»
A aquestas paraulas, Marte ab sas mans se pega un colp á sas robustas cuixas, y plorant esclama:
«¡Deus habitants del Olimpo! no 'm reprobéu pas que corre á venjar la mort del meu fill; me disposo á baixar vers als vaixells dels Grechs; encara que degués, ferit pe 'l llamp, caure estés entre 'ls cadavres barrejat ab la sanch y la pols!»
Diu aixó, y ordena al Espant y al Terror que li disposen los corcers: ell se posa un' armadura esplendenta; y sens dupte hauria excitat contra 'ls inmortals la mes terrible cólera de Júpiter, si Minerva, mirant per la bona armonía de tot l' Olimpo, baixat del trono, no s' hagués colocat en lo paviment diví. Arrenca 'l casco del cap de Marte, li treu l' escut de las espatllas, li pren de las mans la formidable llansa, y 'l detura ab aquestas paraulas:
«¡Deu sense entranyas! ¡insensat! ¿No tens orellas pera sentir? ¿Has perdut tota mena de sentiment, tot pudor? ¿No has comprés lo que ha dit l' ilustre Juno, que ara mateix vé del costat de Júpiter? Desitjas per ventura, plé de desgracias, retornar després, per forsa,
Pàgina:Iliada (1879).djvu/195
Aquesta pàgina ha estat revisada.
