contristat lo cor; fent caure sobre las altras divinitats calamitats crudels? Aviat lo senyor dels trons deixará als Grechs y als Troyans, y vindrá á posar perturbació en l' Olimpo, féntnosho pagar á tots, l' un després del altre, culpables é ignocents. Te mano, donchs, que procures calmar l' ira que 't causa la mort del teu fill. Considera que altres de mes valents y mes esforsats que ell n' han mort, y que encara 'n morirán d' altres. Difícil sería lliurar de la mort als que han nascut entre 'ls humans.»
Diu aixó y obliga al impetuós Marte á sentarse en son trono. Juno, habent cridat fora del palau á Apolo y á Iris, misatjera dels inmortals, los hi dirigeix aquestas paraulas:
«Júpiter us mana que aneu rápidament als puigs del Ida. Aneu, presentéuseli cara á cara, y cumpliu lo que us ordene.»
Diu aixó, torna á entrar en l' assamblea y s' asenta en son trono. Las duas divinitats se deixan anar y vólan vers al Ida, abundós en manantials y alberch d' animals salvatjes. No tardan á arribarhi, y troban á Júpiter assentat en la cresta del Gargaros, rodejat d' un núvol olorós. S' acostan al ven que forma y desfá las nuvoladas y se li deturan devant. Júpiter en son interior está satisfet de véurels, perque tots dos han obehit promptament á Juno, la seva estimada esposa. Primerament parla aixis á Iris:
«Vola rápidament, llaugera Iris, porta al rey Neptú l' ordre que vaig á donarte y tén compte en ésser misatjera infidel. Mánali que se allunye dels combats, que s' entorne á l' assamblea dels deus, ó en lo espayós seno del mar. Si no obeheix las mevas paraulas, si las desprecia, que considere en son esperit y en son cor que, malgrat la seva forsa, no podrá oposarme resistencia, perqué 'm gaudeixo d' esser lo més poderós y 'l mes gran. Que no probe de cap manera volguérsem posá al meu igual, quan devant de mi tremólan los altres deus,»
Diu aixó: Iris, dels peus rápits com lo vent, obedienta á la veu de Júpiter, baixa del Ida als camps sagrats d' Ilió. Aixis com cau de dalt dels núvols, á impuls del buf impetuós del Boreo, la neu gelada ó la pedra, aixis mateix vola rápida, plena d' impaciencia, la llaugera Iris; s' acosta al ilustre Neptú y li diu:
«¡Oh tú que conmous la terra, deu de cabellera blavenca! te porto un misatje de Júpiter: t' ordena que t' allunyes dels combats, que te 'n entornes á l' assamblea dels deus, ó en l' espayós seno del mar. Si no obeheixes las sevas paraulas, si las desprecias, t' amenassa ab que baixará prop teu pera contenirte; ab aixó 't prevé que procures evitar la forsa del seu brás, perqué 's gaudeix d' esser lo més poderós y 'l més gran. Que no probes de cap manera volguerte posá al seu igual quan devant d'ell tremolan los altres deus.»
L' ilustre Neptú fá un profon sospir y exclama:
Pàgina:Iliada (1879).djvu/196
Aquesta pàgina ha estat revisada.
