Pàgina:Iliada (1879).djvu/197

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 «¡Per ma vida, que encara que sigui tot poderós, lo seu llenguatje está plé d' orgull! ¡Com! contenirme per la forsa, á mi, igual seu en honors! Saturno engendrá á tres germans que Rea portá en son ventre: á Júpiter y á mí; lo tercer es Plutó, que regna sobre 'ls morts. L' herencia paterna va dividirse en tres lots y cada un tingué la seva part de honors. Se feren sorts y á mi 'm tocá habitar la mar escumosa; á Plutó li correspongueren las inmensas tenebras. Júpiter obtingué l' espayós cel, rodejat d' aire y de núvols; la terra y l' ample Olimpo 'ns quedaren en comú. Jo no estich subjecte á la voluntat de Júpiter; que gose en pau, orgullós de son poder, de la part que per sort li esdevingué, y que no intente ferme por ab la seva forsa, com si jo fos un cobart. Mes li valdria que's dirigís al seus fills y fillas, y que per ells guardés las paraulas amenassadoras, que ells deuhen escoltarlo quan los repta.
 —Neptú, contesta la llaugera Iris, dels peus ágils com lo vent, ¿dech portar aquestas frases altaneras? ¿no'n cambiarás alguna? L' esperit dels bons deu doblegarse fácilment, y tu sabs que las furias están sempre al servey dels germans grans.
 —Iris, respon lo deu que conmou la terra parlas segons la prudencia; y es bó que'l portador d' un misatje coneixi la justicia. ¡Mes, quin terrible dolor no ha de sentirse en lo cor y en l' ánima quan aquell á qui la sort y 'l destí l' han fet vostre igual, vos ultratja ab paraulas irritants. ¡No obstant, á pesar de la meva indignació, cediré; mes vull ferte una amenassa que 'm surt del fons de l' ánima: si contra la meva voluntat, la de Minerva y de Juno, de Mercuri y del rey Vulcá conserva á la gran Ilió, si refusa destruirla y concedir als Grechs una inmensa victoria, que sápiga que la nostra cólera es implacable.
 Ditas aquestas paraulas, Neptú abandona l' armada y 's sumergeig en l' Helespont. Los héroes aqueus tot seguit sentiren la seva ausencia.
 En aixó Júpiter donava órdres á Febo:
 «Ara, estimat Apolo, corre á trobar á Héctor. Lo deu del element que volta la terra, es dintre l' aigua, evitant aixis la meva impetuosa cólera: si, la nostra lluyta hauria ressonat fins á las moradas dels deus infernals, corteig de Saturno. Sens dubte ha sigut millor per mí y per ell mateix, que en lloch d' escoltar á la seva indignació, hage cedit: sino aixó no hauria acabat sense molta suor. Mes, oh Febo, posa en tas mans lo meu escut de franjas d' or; móstral devant dels Grechs y ómplels de por. Cúidat tot seguit del ilustre Héctor, reanima 'l seu vigor, fins y á tant que 'ls Argius, fugint, se 'n entornen á sas mans y á las marges del Helespont. Allavors ja pensaré de quina manera 'ls deixaré respirá de la fatiga.»
 Tot seguit Apolo, dócil á las órdres de son pare, baixa del cim del