moriren; lo restant de l' exércit trova la salvació en la fugida.
Tal vegada en aquest moment los fills dels Grechs s' haurian apoderat de la superba ciutat dels Troyans, per las mans de Patroclo. si 'l protector d' aquestos, Apolo, que sols pensava en la pérdua d'ell, no s' hagués posat al cim d' una torre. Tres vegadas l' héroe embesteix fins al ángul sortit de l' alta muralla; y tres vegadas Apolo 'l fa recular colpejant ab sas propias mans inmortals lo seu escut esplendent; y quan, semblant á una divinitat, vol precipitarse una quarta vegada, Apolo, ab una veu terrible, li fa sentir aquestas amenassas:
«Retirat, diví Patroclo, que no es pas baix la teva llansa que 'l destí vol fer caure la ciutat dels Troyans generosos, ni baix la d' Aquiles, que val molt més que tú.»
Diu aixó: y Patroclo recula corrents, fugint de la cólera del deu senyor dels darts infalibles.
Héctor, entretant, deté 'ls seus caballs al costat de la porta Escea, indecís entre si deu combatre y dirigirlos altra volta á la lluyta, ó si deu ordenar als Troyans que 's reuneixen darrera las murallas. Dubtós entre una y altra cosa, Febo se li posa al costat, baix la figura del jove y valent Asios, fill de Dimas y germá d' Hécuba. Aquest héroe era oncle d' Héctor y habitava en Frigia en las ribas del Sangaris. Lo deu pren lo seu parescut y diu:
«Héctor, ¿perqué 't detens de combatre? Aixó no t' está pas bé. ¡Llástima que jo no t' aventatje en forsas, puig te concedeixo la superioritat, sino aviat faria que t' arrepentisses d' haberte sortit de la lluyta! Agafa coratje, y dirigeix los teus corcers fogosos contra Patroclo. ¡Si poguesses tombarlo! ¡Si Apolo volgués concedirte la victoria!»
Ditas aquestas paraulas, lo deu se 'n entorna entremitj del afany dels guerrers. Pe'l seu cantó, l' ilustre Héctor ordena al valent Cebrion que excite las sevas eugas y las mene al combat. Al mateix temps Apolo s' ha ficat á lo mes fort de la batalla; introduheix entre 'ls Grechs una confusió funesta y dona als Troyans la victoria. Héctor no 's detura mica en la generalitat dels enemichs; no fereix á ningú; solsament contra 'l fill de Menecios dirigeix los seus vigorosos corcers. Patroclo, al véurelo, salta de son carro, agafa ab la má esquerra la seva llansa, y ab l' altra pren una pedra lluenta, plena de puntas, que li cubreix tota la má: la llensa tot seguit ab furia: apenas se separa del blanch y no es tirada inútilment; pega al front del escuder d' Héctor, Cebrion, que sosté las riendas y li destrossa las cellas. No pot resistirho 'l ferit, los ulls li saltan als seus peus, en terra, y ab la rapidesa d' un busso, cau fora del carro superbo. La vida li abandona l' ossamenta, y Patroclo burlántsen esclama:
