Pàgina:Iliada (1879).djvu/235

estirar la pell plena de greix d' un enorme toro, l' agafan, se posan en cercle, separats los uns dels altres, y estiran ab forsa; tot seguit l' humor mes lleuger s' escola, lo greix penetra al mateix temps que van estirant, y 'l cuiro 's troba per fi estirat, aixis mateix, ja unas ja altras columnas enemigas arrastran lo cadavre en l' estret espay, ja per un cantó ja per un altre. Los Troyans esperan emportarse 'l á Ilió, y 'ls Grechs trasportarlo cap á la flota. S' embesteixen los uns als altres ab un furor salvatje. Marte, déu de la guerra, y Minerva furiosa, no deixarian d' aplaudir la seva valentia.
 Tal es l' afanyosa lluyta que 'n aquest dia Júpiter imposa á ne 'ls guerrers y corcers, al entorn del cos de Patroclo.
 L' ilustre Aquiles, entretant, res sabia del seu amich que ja no existia. ¡Tant era lo que 'l combat apartantse dels vaixells, anava acostantse á las murallas de Troya! Lluny de suposar la mort del seu company, esperava véurel retornar quan hauria tocat las portas Esceas, ja que no pensava pas que Patroclo pogués sensa ell, ni ab ell conquistar la gran Ilió. No ignorava la voluntat de Júpiter, perque moltas vegadas la seva mare en secret li havia revelat, pero en aquest moment, ella 's guardava de mostrarli la terrible desgracia que acabava de cumplirse, la mort del seu company mes volgut.
 Los héroes no abandonan gens lo cadavre; la llansa apuntada, s' embesteixen sensa treva y 's matan los uns als altres. Los Grechs acorassats de bronzo s' animan mútuament ab aquestas paraulas:
 «Amichs, ¡quina vergonya per nosaltres si tenim de recular vers la flota! ¡Ah, avans, que la terra se 'ns engulleixi! Morim tots ans de permetre que 'ls Troyans se 'n emportin lo cos de Patroclo á Ilió, y que tornin á quedar victoriosos.»
 Pe 'l seu cantó 'ls magnánims Troyans se diuhen los uns als altres:
 «Amichs, debem tots juuts esser ajeguts per la Parca al voltant d' aquest guerrer, avans de que cap de nosaltres reculi.»
 Acuestas son las paraulas ab que 's mostra 'l seu ardor.
 Mentres lluytan ab furor, puja, á traves del inacsequible éter, fins al cel, l' estrépit del bronzo.
 Los caballs del Eácido ploran, apartats del combat, desde'l moment en que han comprés que 'l seu guia acostumat habia tombat demunt la terra, baix los colps del homicida Héctor. Es en va que 'l valent fill de Diores, Automedon, los excite, ja fuetejantlos ab un fuet llauger, ja dirigintjoshi paraulas carinyosas ó amenassadoras, ni volen anar á la lluyta, ni entornársen cap á la flota en las platjas del Helespont, y restan inmóvils com la columna que s' aixeca demunt la tomba d' un guerrer ó d' una matrona ilustre. Aixis los corcers permaneixen subjectats al carro magnífich, lo cap abaixat, fins á tocar la terra; llágrimas brunzentas surten dels seus ulls y