mes baixa. Arribats al siti de l' emboscada, á la passera del riu trasparent, ahont se banyan los remats, se deturan sense tréurer's lo bronzo brillant, y posan devant d'ells dugas centinellas, perque'ls hi senyalen quan s'acosten las ovellas y'ls negres bous. Tot seguit lo bestiá avansa, dos pastors lo condueixen, y ab lo só de la flauta distreuhen la seva feyna, sense suposar lo llás que'ls hi han disposat. Los ciutadans los veuhen tot seguit, hi corren, s' apoderan dels bous y las blancas ovellas y degollan als pastors. No obstant: lo soroll, lo bram dels bous, arriba fins á l' assamblea dels sitiadors. Tot seguit aquestos pujan demunt dels seus caballs llaugers, y arriban en un instant á la vora del riu, ahont se comensa la lluyta. Las llansas de bronzo s' encreuhan y donan terribles colps. Se veuhen, en mitj de la batalla, la Discordia, lo Tumulto y 'l Destí destructor que causa á un guerrer una crudel ferida, lo deixa, y arrastra pe'ls peus, demunt lo camp de batalla, á un altre á qui la mort acaba de fer caure: un ample mantell cubreix las sevas espatllas, rojós de sanch humana. L' art de Vulcá anima aquestas figuras; se las veu combatre; se veu, d' una y altra part, emportársen los morts.
Vé tot seguit una espayosa y flonxa terra de cultiu, terra fértil, que 's llaura per tercera volta; molta gent, la fau llaurar; fent girar l' arada y van solcant ja en una direcció ja en una altra; quan arriban al límit del camp un criat los hi aboca una copa d' un vi deliciós; després tornan á comensar de nou 'ls solchs, impacients pera tornar altra volta al terme del estés camp. ¡Prodigi del art! lo camp d' or pren al seu pas un tinte negre, com lo de la terra remoguda de fresch.
Mes enllá, 'l deu hi graba un tancat cubert d' abundanta cullita. Los segadors hi travallan, ab la fals á la má, y pe'l llarch dels solchs ajeuhen per terra grapats d' espigas, que darrera d' ells los noys agafau y las portan á brassadas, deixantlas sens descans á tres agavelladors, que s' ocupan en juntar en garbas las espigas segadas. En mitj d' aquestos jornalers, lo rey del camp, dret demunt d' un solch, apoyat en son ceptre, los contempla silenciós, y s' alegra de tot cor. Separats, los heralts preparan dessota d' una copuda alsina un abundós dinar; han mort un enorme toro y l' están preparant; las donas los ajudan salpicant las carns ab blanca farina.
Vulcá hi representa també una hermosa vinya en la que 'ls ceps d' or s' inclinan baix lo feix dels rahims porprats; estacas de plata ben arrenglarats los sostenen; un fosso d' esmalt y una estacada d' estany rodejan la vinya; un sol camí la travessa pels travalladors en temps de verema; donzellas y joves de tendres pensaments van recullint, en cistellas trenadas, lo fruyt delectable. En mitj d' ells, un noy arrenca de son llaut dolsas armonías, y acompanya ab la veu graciosa la llaugera tremolor de las cordas. Los bremadors pican ab lo peu en terra cadenciosament, y repeteixen en coro los cants del noy.
Pàgina:Iliada (1879).djvu/254
Aquesta pàgina ha estat revisada.
