Pàgina:Iliada (1879).djvu/289

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.




CANT XXII

______



 Los Troyans, tremolosos com cervos, han fugit á la ciutat. Arrasse rats darrera de sos superbos marlets, s'aixugan la suhor que 'ls regala, beuhen per apagar la set que 'ls devora, mentres que 'ls Grechs van acostantse á las murallas, ab l' escut á l' espatlla. Allavors la Parca devoradora deté com encadenat á Héctor devant d'llió, fora de las portas Esceas. Al mateix temps Febo parla aixis al ardorós Aquiles: «¿Com es, fill de Peleo, essent tant sols un mortal, que persegueixes ab peus llaugers á un deu inmortal? ¡No has sapigut reconèixer en mi á una divinitat! ¡En tanta de manera 't cega 'l furor! Ja no pensas en los Troyans que has dispersat, y no obstant ells s'han tancat dintre de sas murallas, mentres que tu t' has esbarriat perseguintme. No tingas la pretensió de matarme, perquè no estich subjecte á la mort.
 —¡Oh Febo! ¡oh 'l mes crudel dels deus! respon sospirant lo fogós fill de Peleo. ¡Quin mal m' has causat portantme lluny de las murallas! ¡Quants y quants guerrers haurían encara mosíegat la terra, avans de tornar á entrar á Ilió! M' has privat d' una gloria inmensa, y 'ls has salvat fácilment, sense temor d'esser mort. ¡Ah, com me venjaria de tu, si tingués forsa pera ferho!»
 Ditas aquestas paraulas, corre en direcció á la ciutat, plé de noble orgull, ab la llaugeresa del corcer que en las carreras fa volar lo carro, y allarga ab facilitat lo pas en la plana. Aixis mateix lo fill de Peleo maneja rápidament los peus y 'ls genolls.