Pàgina:Iliada (1879).djvu/295

Héctor la veu venir y fuig d' ella ajupintse. La punta de bronzo passa per demunt del seu cap y 's clava en l' arena. Pero Minerva l' arrenca y la torna al fill de Peleo, sense que Héctor se'n adone. Aquest héroe, al mateix temps, diu al valerós Aquiles:
«No m' has pas tocat, héroe parescut als deus. No es pas cert que Júpiter t' haje revelat lo meu destí, com deyas. Mes no t' estalvías los discursos artificiosos pera omplirme de terror y ferme oblidar de la meva valentía; no obstant, no esperes pas ferme fugir, ni ferirme per l' esquena. Vaja donchs, fereixme en lo pit, si un deu t' ho concedeix, mentres camino dret á tú; y pel prompte lliurat del meu dart de bronzo. ¡Que se 't puga enfonsar tot enter en ton ventre! ¡Ah, de quin modo després de la teva mort aquesta guerra seria llaugera pels Troyans dels que ets tú 'l mes terrible flagell!»
Diu aixó, remolinejant la prolongada llansa; aquesta vola disparada sense desviarse, y toca al bell mitx del diví escut, que la fa rebotre lluny Héctor, irritat al veure que ha sigut inútil lo tret que ha sortit de las sevas mans, se deté consternat, perque 's troba sense llansa; crida ab grans crits á Deifobo, demanantli un dart; pero Deifobo no hi es. L' héroe surt del engany y esclama:
«¡Ay de mí! no hi ha dupte de que 'ls deus inmortals m' empenyan á la mort; me creya que l' héroe Deifobo 's trobava prop meu, mes no s' ha mogut de dintre las murallas, y Minerva m' ha enganyat. ¡La mort crudel se 'm acosta ja; no 's troba lluny de mí; es inevitable! No hi ha que duptar que aquesta es desde molt temps há la voluntat de Júpiter y del fill seu que dispara lluny los darts. ¡L' un y l' altre m' habian protegit molt temps de bon cor! ¡Ara, al revés, la Parca es la que vé ab mí! Moriré, pero ab bravura, ab gloria, després d' haber fet grans fassanyas de las que 'n parlarán las generacions futuras.»
Diu aixó, 's treu la grossa y tallanta espasa que duya penjanta, se recull en sas propias armas y embesteix á Aquiles. Aixis com l' áliga de vol altiu, á travers dels negrenchs núvols baixa fins al plá pera agafar á un tendre anyell ó á una Hebra temorosa. aixis mateix Héctor se tira espasa en má. Aquiles també 's precipita. L' ánima plena de cólera salvatje, cubert lo pit ab son escut maravellós, agita demunt de son cap lo casco de quatre conos y fa ondular l' espessa crinera d'or que Vulcá ha disposat espargida al entorn del cimeral. Com en la nit obscura, Hésperos, lo mes hermós dels astres que recorren lo cel, aventatja en brillantor á totas las estrellas, aixis brilla la punta acerada que Aquiles maneja ab la má dreta, portant mal intent contra 'l diví Héctor, buscant oberturas en son hermós cos per las quals podia esser vulnerable, perque está del tot cubert ab l' armadura de bronzo que habia tret á Patroclo després d' haberli donat la mort. Li veu per últim la garganta descuberta, pel lloch en qmé la clavícula separa 'l coll de las espatllas y per ahont l' aniquilament