Pàgina:Iliada (1879).djvu/296

de la vida 's logra ab mes promptitut. Lo diví Aquiles hi dirigeix la seva llansa; la punta s' enfonsa tota entera en lo coll delicat, mes sense trencarli los conductes per ahont surt la veu, lo que permet al vensut que pugui respondre á las paraulas superbiosas del vencedor. Cau en l' arena; y tot seguit lo diví Aquiles, gaudintsen, esclama:
 «Héctor, te creyas matar sens perill á Patroclo, no pensavas en mí perque no 'm trobava al costat seu. ¡Insensat! ¿No 'm trobava jo en los vaixells, jo, venjador d' ell y mes que ell valent; jo,'que acabo de fer doblegarlos teus genolls? Los gossos y 'ls buitres te destrossarán ignominiosament, mentres que 'ls Grechs farán á Patroclo honras fúnebres.
 —¡Ah! respon Héctor ab veu apagada, t' ho prego per la teva vida, pels teus genolls, pels teus pares, ¡no 'm deixis devorar pels gossos! Acepta 'ls munts d' or y de bronzo que t' oferirán mon pare y la meva venerable mare, determinat á portar lo meu cadávre en son palau, perque 'ls Troyans y las Troyanas me posen en l' ara fúnebre.
 — ¡Aborrible ca! respon Aquiles donantli una mirada furiosa, no sme demanis res pels meus genolls ni pels meus pares. ¡Ah! ¡si tingués forsa y coratje pera destrossar y menjar las caras tevas, pel dolor que m' has ocasionat! No, no, res fará apartar de ton cap als gossos famolenchs. Encara que 'm portessen, que 'm posessen aquí al devant deu rescats, vint rescats, encara que 'm prometessen mes y mes, encara que Priam m' oferís rescatarte á pes d' or, la mare que t' ha criat no podrá plorarte en lo llit fúnebre, sino que serás presa dels gossos y dels buitres.
 —«¡Ah! contesta Héctor espirant, ja 't coneixia bé y pressentia que res podria entendrirte. En ton pit s' enclou un cor de ferro. Pensa no obstant, que jo hauré atiat en contra teva la cólera dels deus, lo jorn en que Páris y Febo, á pesar de la teva valentía, 't farán morir devant de las portas Esceas.»
 Diu aixó, y las sombras de la mort lo rodejan; la seva ánima li abandona 'ls membres, y se 'n va á las moradas de Plutó plorant sa dissort, la seva forsa perduda, la seva jovenesa. Ja no existeix, 'l diví Aquiles encara l' ultratja:
 «Mor, y jo alcansaré la meva destinació quan Júpiter y'ls altres deus voldrán que 's cumpleixi.»
 Ditas aquestas paraulas, pren la seva llansa de bronzo, l' enretira y treu al héroe l' hermosa armadura sangnanta. Tots los fills dels Grechs hi corren, y admiran la gran talla y la divina bellesa d' Héctor. Cap se li acosta sense colpejarlo y al seu devant se diuhen los uns als altres:
 «¡Grans deus! ¡de quina manera Héctor es mes dols de tocar ara que no aquell jorn en que llansava la flama devoradora demunt de nostres vaixells!»