Pàgina:Iliada (1879).djvu/298

greu que sigui 'l meu dolor per tots ells, no plora per tots los altres tant com per un sol, pel qual l' amarch anyorament me fará baixar á las moradas de Plutó, per Héctor… ¡Ahí ¡si al menys hagués mort entre 'ls meus brassos! ¡Al menys aixís hauríam trobat conhor ab planys y dol, jo y la desventurada mare que 'l parí!»
Aixís parla plorant, los ciutadans li responen ab llastimers sospirs, y entre las Troyanas, Hécuba dona la senyal de las grans lamentacions:
«¡Estimat fill! ¡per qué visch encara, miserable de mí, aclaparada per terribles dolors, habent mort tú, que nit y jorn, en Ilió, eras mon orgull! ¡Tu, la salvació dels Troyans y de las Troyanas que 't veneravan com á una divinitat! Mentres tú respiravas feyas la seva gloria, y ara 't trobas en poder de la Mort y de la Parca.»
Aixís parla Hécuba plorant. En aixó, Andrómaca no sabia res de Héctor; no habia trobat encara cap misatjer fidel que li digués que 'l seu espós habia quedat fora dels portals. En las habitacions retiradas de sa morada explendorosa, teixía una tela doble, brillanta de porpra. l' adornava ab flors diversas, y donava ordres á sas hermosas esclavas, en lo interior del palau, que posessen al foch un gros tres-peus, á fi de preparar un bany d' aiga calenta pel seu espós quan retornaría del combat. Infortunada! ignorava que, lluny dels banys, Minerva, per las mans d' Aquiles, l' habia mort. De sopte sent los crits d' angustia que esclataban de la part mes elevada de la torre divina; tot d' un plegat lo cos se li extremeix, la llansadora li cau de las mans; y dirigintse á las criadas, esclama:
«Veniu, acompanyaume duas de vosaltras; sapiguém que es lo que causa aquest remor; hi he sentit la veu de la meva venerable sogra. Sentó en mon pit que 'l cor me salta fins als llabis y 'ls genolls se 'm doblegan. Sens duple que alguna desgracia próxima amenassa als fills de Priam. ¡Ah! ¡si pogués jo ignorarla sempre! Mes tinch por de que 'l diví Aquiles no allunye de la ciutat al atrevit Héctor, de que no 'l persegueixi per la plana, no li apagui per sempre més aquest funest ardor que 'l fá anar sempre al devant de las columnas dels guerrers, y 'l mena á desplegar en las primeras filas sa incomparable valentía!»
Dient aquestas paraulas, surt depressa del palau, palpilant son cor y duptós l' esperit. Sas criadas l' acompanyan. Apenas arriba al cim de la torre, s' atura en mitj de la munió dels guerrers, y vá recorrent la mirada per tots cantons per demunt de la muralla. Allavors veu arrastrantse devant d' Ilió al seu espós, á qui 'ls fogosos corcers se 'n enduhen arrossegant sense pietat, cap als vaixells. Al véureho, una sombra de nit pahorosa li entela 'ls ulls, y cau d' espatllas quedant sense sentits.Se li desprenen del cap los llassos brillants, las cintas