lo ret, la diadema que li retenia la cabellera, y 'l vel que li doná la rossa Vénus lo dia en que l' explendorós Héctor se l' enportá del palau d' Etion després d' haberla colmada de presents. Al vollant d' ella, las germanas de son espós y las mullers de sos germans, se reuneixen y la agafan entre sos brassos, presa d' una perturbació mortal. Últimament respira, los esperit se li reaniman, y en mitj dels Troyans, surten de sa boca aquestas paraulas, interrompudas per dolorosos planys:
«¡Héctor, oh desgracia! hem nascut per un mateix fatal destí, tú en los palaus de Priam, jo en Tébas, en la morada d' Etion, que 'm cuidé desde 'ls meus tendres anys! ¡Pare infortunat d' una filla desventurada! ¡Ah, per qué vaig veni al mon! Ara tu baixas á las moradas de Plató, al fons dels abiras de la térra y m' abandonas entregada á un dol espantós, viuda en ton palau. ¡Y qué será del fill nostre, encara en lo bressol, nascut de tú y de mí en nostras afliccions! No podrás ésser la seva ajuda, ja que has mort, Héctor, ni éll podrá serho de tú. Encara que logre escapar d'aquesta guerra lamentable, per sempre més á l' aveuir sentirá pena y secretas inquietuts, perqué estranjera gent s'apoderará de la seva herencia. Lo jorn en que una criatura 's troba órfana, pert tots los seus joves amichs. Lo rostre demacrat, los ulls plens de llágrimas. pobre, va á trobar als companys de son pare, deté al un pel mantell, al altre per la túnica: y si algun d' élls moguit al fi per la pietat, li presenta un instant la seva copa, apenas li permet humitejarse 'ls llabis, y jamay en son palau li deixa beure á satisfacció. Lo fill orgullós de sos pares, lo treu del festí ab ultratjes, y li posa la má al demunt esclamant: «Surt afrentosament d' aquí, que 'l teu pare no pot assentarse á la nostra taula.» ¡Aixís es com Astianax tornará, desfentse en plors, prop de sa mare, de la viuda d' Héctor! ¡Ay! avans, sentat en los genolls del héroe, s' alimentava ab moll dels ossos y ab greix de suculentas ovellas; després, quan lo somni tancant las sevas parpellas li feya abandonar las joguinas, ab lo cor plé de delicias, reposava, bressolat pels brassos de la seva dida, demunt d' un llit tou. ¡Ah! ¡quánta será la teva miseria, privat de ton pare benvolgut, Astianax! Aquest es lo nom que 't dónan los Troyans, perqué, ¡oh Héctor! tú sol eras la defensa de las sevas portas y de sas murallas elevadas. Ara, devant dels vaixells, lluny de tos pares, serás rosegat pels cuchs. després de haber assaciat als grossos famolenchs; permaneixerás nú, mentres que en ton palau hi tens guardadas ricas y graciosas vestiduras, teixidas per las mans de destras esclavas. Vull tirarlas totas al foch; perqué ¡ay! ja que no han de servirte més, ja que no deuhen amortallarte, que al menys sian cremadas en honor teu, devant dels Troyans y de las Troyanas.»
Aquest discurs, barrejat ab amarchs planys, arranca á las donas llargas y llastimosas queixas.
Pàgina:Iliada (1879).djvu/299
Aquesta pàgina ha estat revisada.
