Pàgina:Iliada (1879).djvu/302

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


y no 'm permeten barrejarme ab ellas á l' altra part del riu, y estich errant á la ventura devant del palau infernal. Dónam la teva má, t' ho demano plorant, no retornaré mes de la sombría morada quan m' haureu entregat al foch. ¡Ay! un y altre de nosaltres plens de vida, assentats lluny de nostres benvolguts companys, no 'ns confiarém may més nostres secrets propòsits; l' odiosa Parca, á la qué estava destinat desde mon naixament, se 'm ha engullit. Y tu lambé, Aquiles, també estás destinat á morir al peu de las murallas dels gloriosos Troyans. Mes vaig á parlarte y á encarregarte un' altra cosa, si es que vols consentirhi. ¡Oh Aquiles! que no 's depositen los meus ossos separadament dels teus; que estiguin junts, aixis com junts habem estat criats en ton palau, ahònt, encara en l' adolescencia. Menecios va portarmhi desde Oponto, á causa d' una mort deplorable; quan tot jugant, excitat per una còlera fòlla, vaig matar al fill d' Amfidámas. Allavors Peleo m' aculli, m' educá com si fos un fill seu y 'm designá per company teu. Aixis donchs que de l' un y de l' altre la mateixa urna d' or, que 't doná la teva augusta mare, tanque las nostras ossamentas.
 —¿Per qué, respon Aquiles, ets vingut á trobarme, estimada testa? ¿per qué 'm prescrius aquestas cosas? Totas las que vulguis, las faré per tú, obehiré tot lo que 'm manes. Acóstat, y en una curta abrassada assaciéimnos de tristesa y de llágrimas.»
 Acabant de dir aquestas paraulas, estén los brassos y no pot agafar res; l' ánima, com un fum llauger s' esfonsa en la terra y desapareix xisclant. Aquiles pertorbat s' alsa y picant de mans, pronuncia aquestas lúgubres paraulas:
 «¡Grans deus! fins en la morada de Plutó hi queda un ánima, una imatje del que ha mort, pero no li resta cap sensació. L' ánima del infortunat Patroclo, baix las sombras de la nit, s' ha mantingut prop meu plorosa, afligida y m' ha confiat los seus desitjos. Se li assemblava d' un modo prodigiós.»
 Diu això y reanima entre'ls seus companys las ganas de plorar; segueixen lamentantse encara quan l' Aurora dels dits de color de rosa brilla al voltant del deplorable Patroclo. Allavors lo poderós Agamemnon fa sortir de las tendas als homes y als matxos pera portar la llenya de la pira. Al devant s' hi posa un home valent, Merió escuder del generós Idomeneo. Los guerrers se 'n van ab la destral á la má, provistos de cordas fermas, y fent caminar als matxos devanl d' ells. Traspassan costasy mes costas, baixan á las valls, atravessan feíxas y camins tortuosos, y arriban per últim á las pendents del Ida. Tot seguit lo bronzo trenca en cops apressurats, las alsinas de llarch brancatje, que cauhen ab estrépit, les destralejan, ne carregan los matxoa los quals tot seguit frisosos per arribar á la plana, estampan sa petja-