Pàgina:Iliada (1879).djvu/301

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Diu aixó, y preparant al diví Héctor nous ultratjes l' estent boca avall, al peu del llit del fill de Menecios. Mestrestant los seus companys se treuhen las armas esplendentas de bronzo, posan en llibertat als corcers renillants y s' assentan agrupats al entorn del vaixell del Eácido, que 'ls hi dona un abundós convit fúnebre. Nombrosos bous, ovellas y cabras baladoras, están estesos, degollats pel ferro, y porchs exuberants de greix passan á la flama de Vulcá. Al voltant de Patroclo la sanch hi corre á rieradas.
 Al mateix temps, los Grechs condueixen prop del diví Atrida al fill de Peleo; habentloshi costat molt persuadirlo. ¡Tant era lo que tenia 'l cor airat! Al moment que entran á la tenda d£ Agamemnon, lo rey mana als heralts de la veu sonora que posen al foch un gros tres-peus, y que exhorten á Aquiles perqué 's neteje la sanch de qué está ple. Mes l' héroe s' hi nega severament y jura ab solemnitat als inmortals:
 «Per Júpiter, lo més gran y 'l més poderós dels deus, no m' está permés acostar los banys al meu cap fins y á tant que hauré posat á Patroclo demunt del ara, hauré aixecat la seva tomba y hauré sacrificat la meva cabellera. No, jamay, tant temps com permaneixi jo entre 'ls vivents, may la meva ánima sentirá un dolor igual al que ara sentó. No obstant, es precis cedir á la necessitat d' un trist feslí. Demá, al espuntar l' aurora, Agamemnon, rey dels guerrers, fará amontonar tanta llenya com convinga per un pira, de manera que 'l mort que s' hi pose demunt, baixi satisfet á la profunditat de los tenebras inmensas, y que l' infatigable flama 'l consumeixi de manera que 'l tregui rápidament de nostra vista. L' armada tot seguit torne á rependre la seva tasca.»
 Diu aixó: dòcils á sas paraulas, lots obeheixen y prenen parí al festí que s' ha preparat. Ningú en la seva ánima pot dóldres de no haber obtingut la part que li pertoca. Quan tots han apagat la fam y la set, cada qual se 'n va á la seva tenda pera entregarse al descans.
 Aquiles, en la platja de la mar de remors tumultuosos, s' ajeu, fent profons sospirs, en mitj del Mirmidons, en un siti pur, ahont murmuran las onas. Tot seguit lo somni s' apodera d' ell y espargeix las inquietuts del seu cor, esparramantse profondament per tot lo seu demunt, perqué 'ls seus hermosos membres se troban fatigáts per la persecució á Héctor devant d' Ilió. Allavors se li apareix l' ánima del infortunat Patroclo, del tot semblant á ell mateix tant per la figura com per la veu, y abrigat ab vestits semblants als d' ell. Se posa prop del cap d' Aquiles y li diu:
 «¡Dorms, Aquiles! ¿M' has oblidat'? abandonas ara que no visch sino que eslich mort? No tardes en sepultarme, y traspassaré las portas de Plutó. Las ánimas, imaljes dels que no existeixen, me fan recular