Pàgina:Iliada (1879).djvu/326

Ideos; al darrera segueixen los corcers que 'l rey excita ab vivesa á través de la ciutat. Tots los seus lo segueixen y van plorant á llágrima viva, com si se 'n anés á la mort. Quan ha baixat de la ciutat, y 'ls carros rodolan per la plana, 'ls fills y gendres del rey se 'n entornan á Ilió. Mes los dos ancians que s' aventuran per la campinya, no passau desapercebuts per Júpiter, que al véurels se sent mogut per la pietat, y tot seguit diu á Mercuri, son fill estimat:
 «Mercuri, tú, més que cap altre dels inmortals prens gust en freqüentarte ab los homes, y escoltas als qui vols; vés donchs y condueix á Priam fins als vaixells; fés que cap dels Grechs lo vegi avans de que arribe á trobarae ab lo fill de Peleo.»
 Diu aixó: y 'l missatjer, homicida d' Argos obedient á aquesta órdre, tot seguit se lliga sota 'ls peus las hermosas y divinas sandalias d'or que 'l portan, ja sía per demunt l' aiga, ja per demunt de la terra inmensa, tant rápit com lo buf dels vents. Agafa seguidament la branca que li serveix, á mesura de sos desitjos, pera encantar los ulls dels homes, ó pera deixondar á aquells á qui 'l somni té domináts. Ab aquesta vareta á la má, Mercuri pren lo vol y en un instant arriba á la vora del Helespont, als camps troyans. Camina; prenent la figura d' un fill de rassa reyal que li comensa á sortir la barba, moment en qué la jovenesa té la major gracia.
 Los dos ancians, arribats al peu de la tomba de Ilos, deturan las mulas y 'ls corcers, pera abeurarlos en las aigas del riu. Ja las tenebras s' han estés per demunt la terra, quan Ideos, veyent á prop á Mercuri, fá que se 'n adone Priam, y li diu:
 «Estigas atent ¡oh nét de Dardanos! Ara tenim necessitat de tota nostra prudencia. Veig un guerrer que tot seguit vá á pérdre 'ns; creume, fugim ab lo carro, ó abrassemli 'ls genolls implorant la seva pietat.»
 Aquestas paraulas pertorban l' esperit del venerable rey; se sent ferit d'un crudel temor, son cos tremola, is cabells se li erissan, y s' atura esglayat. Entre tant Mercuri l' empren, y allargantli la má l' interroga en aquestos termes:
 ¡Oh pare meu! ¿ahont menas los teus corcers y las tevas mulas, durant la nit divina, quan tots los demés mortals están dormint? ¿No tens por del furor dels Grechs, dels enemichs que 't rodejan? Si algún d' ells te vegés en l' obscuritat portant tals riquesas ¿quin fóra 'l teu fí? Res tens de jove, y t' acompanya un vell; ¿com ho farias pera apartar al primer guerrer que t' ataqués? Més lluny de danyarte, vull deféndrer 't dels altres Argius, perqué las tevas faccions me recordan las de mon estimat pare.
 —Benvolgut fill, respon lo divi Priam, parlas com se deu parlar; més sens dupte que una divinitat té demunt meu estesas las sevas