Pàgina:Iliada (1879).djvu/327

mans protectoras, y m' envía, per bona sort, un guia com tú, admirable per la talla, per l' hermosura, y dotat d'un esperit prudent. ¡Ditxosos los pares á qui deus la vida!
—¡Oh anciá! respon l' homicida d' Argos, las tevas paraulas respiran sabiduría; més respónme ab sinceritat: ¿ahont portas tants y tan richs tresors? ¿Los portas á aquestos homes estrangers perqué te 'ls guarden, ó es que, apoderats de temor, abandoneu tots vosaltres la santa Ilió? Perqué'l teu fill, l' heroe valent que en los combats no hi habia entre 'ls Grechs qui l' aventatjés, ha mort.
—¿Qui ets tu donchs, oh jove? respon lo diví Priam; ¿de quins pares has nascut, tu que 'm parlas d' aquesta manera de la mort del meu fill desgraciat?
—Vols probarme ¡oh anciá! continua Mercuri, vols interrogarme sobre 'l diví Héctor. Molt sovint l' he vist en las batallas matant Grechs arrambats als vaixells; l' he vist fer destrossos ab lo bronzo afilat. Inmóvils, admirávam la seva valentía, perqué l' actitut d' Aquiles, airat contra l' Atrida, no 'ns permetia combatre. Jo só un dels criáts del fill de Peleo, vingut ab ell en la mateixa nau. Só nascut entre 'ls Mirmidons; mon pare es Polictor, home opulent, y com tú abatut per l' vellesa; sis fills han quedat al seu costat; jo só 'l seté. La sort, entre 'ls set tirada, 'm designá pera seguir á Aquiles, lo qui ara m' ha enviat desde las naus pera vigilar la plana; perquè al espunlar l' aurora, los Grechs, dels ulls vius, portarán la guerra sota las murallas d' Ilió. L' ociositat los hi pesa y 'ls reys no póden contenir lo seu ardor.
—¡Ah! segueix dient lo diví anciá, ja que ets tu un dels companys d' Aquiles, te prego que 'm respongues ab sinceritat, que 'm diguis si 'l cos del meu fill se troba encara en los vaixells, ó si 'l fill de Peleo ha separat los seus membres y 'ls ha abandonat als gossos.
¡Oh anciá! respon lo deu, ni 'ls gossos ni las aus han devorat á ton fill; jau encara prop dels vaixells, entre las tendas. L' aurora ha aparescut ja dotze voltas d' ensá que 's troba allá ajegut, y las sevas carns no 's corrompen gens; los cuchs que rosegan als guerrers morts en las batallas, no s'han apoderat d'ell. Aquiles l'arrossega despiadadament al voltant de la tomba del seu gran amich, cada dia al brillar los primers raigs del sol, més no s' embruta; al véurel t' admirará la seva frescor; la sanch que 'l cubría se li 'n vá, y no te cap taca; té las feridas tancadas, sas moltas feridas, perqué molts héroes l' han punjat ab lo bronzo, ¡Ah! sens dupte que'ls benhaurats inmortals vetllan per ton fill, ab tot y ésser mort, perqué l' estimavan de tot cor.»
Aquestas paraulas alegran al venerable Priam, y exclama:
«¡Oh estimat fill! sí, es profitós oferir als inmortals los presents que 'ls hi son deguts; jamay Héctor, lo meu fill (si lo que ha passat no es una ilusió), ha descuidat d' honrar en sas moradas als deus que ha-