Pàgina:Iliada (1879).djvu/36

Aquestas paraulas fan suspendrer lo combat é imposan tot seguit un religiós silenci. Héctor se coloca entre las dos armadas y aixís parla:
«Vosaltres, Troyans, y vosaltres, Grechs de las bellas enémidas, escoltéu lo que proposa Alexandro, promohedor de aquesta guerra. Que 'ls demés Troyans, que tots los Grechs deixen las armas demunt de la térra fértil, que ell en mitj de l' arena combatrá cos á cos ab lo marcial Menelao per Helena y pels seus tresors. Lo vencedor, siga qui 's vulga, se 'n emportará en son palau totas las riquesas y la mes hermosa de las donas, y nosaltres nos jurarem amistat y aliansa.»
Aixís diu, y tothom permaneix silenciós; per fí Menelao, de la veu sonora, esclama:
«Ara escoltéume á mí. Un crudel dolor trossejava 'l meu cor, y desijto també separar los Grechs y 'ls Troyans, perque massa que tots habeu sofert mals á desdir á causa de la questió entre mí y Páris que la comensá. Siga 'l que 's vulga de nosaltres dos destinats á morir, que mória, y que 'ls altres ja desde ara acaben de combátrer. Porteu dos anyells: l' un blanch y l' altre negre, per sacrificarlos á la térra y al sol; nosaltres n' oferirém un altre á Júpiter. També es menester que vingui Priam: que aquet rey poderós clogue ell mateix l' aliansa; perque sos fills son superbs y perjurs; y algun d' ells, per orgull podría violar l' aliansa de Júpiter. L' esperit dels joves guerrers es sempre inconstant; mes quan ab ell s' hi troba un anciá, aquet considera al mateix temps lo passat y l' esdevenidor, á fí de que tot vaji pel camí millor pels dos partits.»
Aquet discurs alegra als Grechs y ais Troyans, preveyent lo fí d' aquesta guerra dolorosa. Los guerrers tornan á portar los carros á las filas, baixan d' ells, se desfan de las armas, deixantlas en terra, y 's posan uns guerrers prop dels altres no quedant entre ells mes que un petit espay. Héctor envia á la ciutat dos heralts, per portar las víctimas y per fer venir á Priam, Agamemnon per la seva part ordena á Taltib que se 'n vaja á las naus y 'n porte un anyell. Taltib obeheix al fill d' Atreo.
Iris, en tant, se 'n vá al costat d' Helena, baix la figura d' una de sas cunyadas, de la més hermosa de las fillas de Priam, de Laodice, esposa del poderós Helicaon, fill d' Antenor. La deesa trova á Helena en son palau, teixint una gran tela doble, de porpra, brodanthi á l'agulla los nombrosos combats de 'ls Troyans, hábils en domar los corcers, y 'ls Grechs acorassats de bronzo, han sostingut per mor d' ella, impelits per las mans de Marte. Iris dels peus llaugers, l' empren y li diu:
«Segueixme, ninfa estimada, vina á contemplar las accions sorprenentas dels Troyans y dels Grechs que en aquet moment, desitjosos de combats destructors, se portavan los uns contra 'ls altres la guerra deplorable y de sobte s' han detingut silenciosos y sospenen la batalla. S' apoyan en gos escuts y al costat d' ells han clavat en terra sas prolongadas