lideix, salta enrera, y recula tremolant, aixís lo bell Aleixandro, temerós de Menelao, fill d' Atreo, recula vers á las tropas troyanas.
Héctor corre cap á n'ell y el repta ab aquestas paraulas amargas:
«Funest Páris, excelent en apariencia, perlas donas perdut, corruptor; pluguera als deus que no haguesses nascut ó que haguesses mort avants de ton maridatje. Aixó es lo que jo voldria, que millor t' hauria valgut morir, que víurer essent lo blanch de mofas y d' ultratjes. Certament los Aqueus poden esclatar en riallas per haberte tingut, per ta gallardía, per un dels mes braus entre 'ls primers combatents, quan tens un esperit débil y no tens gota de valor. ¿Tal ets tú després d' haber reunit companys decidits, y passat la mar en tos vaixells, y visitat pobles estrangers? ¿Has robat de sa terra paterna á una noble dona, emparentada ab guerrers intrépits, no mes que per ésser lo flagell de ton pare, de la patria, de tot lo poble, ta propia humiliació, la alegria dels enemichs nostres? ¿No haurias pogut es-esperar al marcial Menelao? ¡Sabrías ara de quin guerrer poseheixes l'explendorosa muller; que per res t' haurian servit, embolicat entre la pols, ta lira, 'ls dóns de Vénus, ta cabellera y ta hermosura! ¡Mes los Troyans son massa tímits que no t' han amortallat ab túnica de pedra, pera castigar los mals que 'ls hi causas!»
Lo diví Alexandro respon en aquestos termes á son germá:
«¡Héctor, no 'm vituperas pas sense rahó y no t'estrelimitas mica! ¡Ton cor es sempre inflexible! Com, moguda per la má d' un obrer que construeix un vaixell, la destral penetra en la fústa y ajuda á la forsa humana, aixís mateix en ton pit s' hi recull un esperit de fermesa. No 'm tires en cara 'ls dons de la ròssa Vènus, que no está en la má nostra refusar los nobles presents dels deus, quan nos ne fan gracia, com tampoch podem alcansarlos si no 'ns los otorgan. Si, no obstant, vols que jo combate, fes séurer als demés Troyans y á tots los Grechs. Deixeume sol combatre ab lo marcial Menelao per Helena y sos tresors. Lo qui siga mes valent y victoriós s'emportará á son palau totas aquestas riquesas y la mes hermosa de las donas. Mes los dos pobles jurarán entre ells amistat y aliansa; los Troyans habitarán en sa encontrada fértil; los Grechs se 'n entornarán á Argos, feconda en corcers, y en l' Acaya de las hermosas donas.»
Aquet discurs ompla d' alegría 'l cor d' Hector, s' avansa en mitj de l' arena y ab una senya que fá ab la llansa, conté las hosts troyanas, que al moment s' assentan. Entretant los Grechs tiran demunt d' ell una pluja de fletxas y de pedras; mes Agamemnon, rey dels guerrers esclama ab veu atronadora:
«Deteníuvos, Argius, no dispareu vostres darts, fills de la Grecia, l'impetuós Héctor pareix que 's disposa á parlarnos.»
