Pàgina:Iliada (1879).djvu/71

subjecta lo magnífich jou d' or y las hermosas lligaduras d' or. Juno, desitjosa de discordia y de guerra, coloca sota 'l jou los seus corcers fogosos.
Entretant, Minerva deixa caure demunt del paviment del palau paternal, lo vel magníficament adornat que ella mateixa deixá ab sas propias mans; després se posa la corassa del deu que excita las nuvoladas, y s' arma pera la guerra deplorable. Al demunt de sas espatllas s' hi posa l' escut de franjas, arma terrible que 'l terror corona per totas parts. Allí s' hi veu la Discordia, la Forsa y 'l Tumulto sanguinari; y s' hi veu també la testa de la Gorgona, horrible monstre, prodigi espantós y diví. La deesa encaixa en son front un casco, encorvat en tot son entorn, ab quatre conos d' or, quo podría resistir als colps dels peatons de cent ciutats. Posa 'ls peus en lo carro brillant y agafa una llansa pesanta, inmensa, prou forta pera devastar las líneas dels guerrers contra 'ls que ella s' irrite, filla d' un pare impetuós. Juno excita ab lo fuet als cavalls llaugers. Devant las deesas s' obran per ellas mateixas, ab estrépit, las portas del cel, que guardan las Estacions; aquestas divinitats que vetllan en l' ample cel y en l' Olimpo, que esparceixen ó acumulen la nuvolada espessa que guarda la entrada. Juno y Minerva conduheixen, á través de las portas, los corcers dócils al agulló, y trovan á Júpiter, sentat lluny dels altres deus, en la mes elevada punta del Olimpo. Juno, deturant lo carro, vol sondejar l' intent de son espós.
—«¡Poderós Júpiter! li diu, ¿no t' indignas mica per las crueltats de Marte? ¡Quants de grechs, y quants valents homes acaba de matar temerariament, sense cap mena de rahó! Jo estich llastimada de dolor, mentres que Cipris y Febo se complauhen agradablement de sa obra. Ells instigant á aquest insensat, que desconeix tots los drets. ¡Poderós Júpiter! ¿no t' irritarás gens, si allunyo del combat á Marte, greument ferit?»
Lo deu, acoplador de las nuvoladas, li respon dihent:
—«Ves, instiga contra ell á Minerva; que ella es la que té per costum ferli coneixe los crudels sufriments.»
Aixis diu, y Juno no porta intent de desobehirlo; fueteja 'ls corcers que, ja per ells mateixos, volan ab ardor á igual distancia de la terra y del cel estrellat. Tant d' espay com aplega en los aires la mirada d' un home assentat á la punta mes alta d' una roca escarpada, contemplant las foscas aiguas de l' ample mar, tant d' espay los corcers renillosos dels inmortals ne recorren d' un salt. Aviat las deesas arrivan á las murallas de Troya, á las ribas ahont l' Escamandro y F Simois ajuntan sas aiguas. Allá Juno detura 'l carro, deslliga 'ls corcers y 'ls rodeja de una boira impenetrable, mentres que 'l deu Simois fa neixe per élls un' herba divina.