Pàgina:Iliada (1879).djvu/77

permetau que nostres guerrers, se tiren entre 'ls brassos de sas esposas, essentne aixís la burla dels enemichs. Quan haureu donat esfors á totas las falanges, permaneixerém aquí de peu ferm, y contindrém als Grechs, encara que aclapats per la fatiga, perque la necessitat nos fá la lley. Héctor, entre tant, entórnaten dintre la ciutat, digas á nostras mares que reuneixen á las venerables matronas de Troya, que las condueixen al cim de la ciutadela, al temple de Minerva, que obren las portas de la santa morada, que posen demunt los genolls de la deesa, lo mantell que 'ls hi semble més preciós, lo més ample dels que hi ha en son palau, lo que ella tinga de més preferencia, y per últim que fássen á la deesa la prometensa de sacrificar en son temple dotze badellas sense domar, si té pietat d' Ilió, de las donas troyanas y de sas tendrás criaturas; si consent en allunyar de nostres murs sagrats al fill de Tideo, ferotje guerrer, que si vol, fá fugir al enemich, perque 'l crech lo més valent dels Aqueus. Aquíles mateix, que 's té per fill d' una deesa, may nos ha semblat tant esforsat. Sens dubte Diomedes s' ha deixat portar de la rábia, y no hi há brassos que pugan lluitar ab los seus.»
Aixís diu; Héctor no 's mostra indócil als consells del seu germá ; tot seguit salta armat de son carro, excita l' ardor dels combatents, y reanima la terrible batalla. Los Troyans se giran y fán cara als Aqueus. Aquestos reculan y sospenen la matansa; creuhen que algun dels inmortals acaba de baixar del cel estrellat per portar socors als Troyans. ¡Tant es lo que aquestos s' han refet! Al mateix temps Héctor, ab veu atronadora, anima l' armada:
—«¡ Magnánims Troyans, llunyadans aussiliars, sigueu homes, amichs, recordeu vostre impetuós valor, méntres que jo entro dintre d'llió, pera recomenar als prudents vells y á nostras esposas que imploren als deus, y que 'ls ofereixen hecatombas!»
Diu aixó y s' allunya; lo brodat del escut negre que 'l cubreix, li pega al mateix temps als talons y al cap.
En aixó Glaucos, fill d' Hípoloco, y Diomedes, frisant per combátre, córren l' un darrera l' altre al mitj de las dugas armadas. Quan están prop de trobarse, allavors lo fill de Tideo, es lo primer en parlar, y diu aquestas paraulas:
— «¿Quí ets tú entre 'ls humans, lo més valent dels guerrers? no t' he vist may encara en las gloriosas batallas, y sobrepujas á tots los teus companys, puig esperas la meva llansa. ¡Desgraciats aquells quals fills se pósan devant de la meva cólera! Mes si ets un dels inmortals, si descendeixes del cel, no vull pás combátre ab las celestes divinitats; perque 'l fill de Drias, lo valent Licurgo, no ha viscut gaire temps, després d' haber fet la guerra als deus. Aquest héroe un dia vá perseguir las didas del delirant Baco, en la