Pàgina:Iliada (1879).djvu/87

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.




CANT VII.

______



 Ditas aquestas paraulas, l' il-lustre Hector surt fora de la ciutat; son germá Alexandre va al seu coslat; tots dos frisan per combátre. Com una brisa favorable que un deu envia als navegants que imploran, quan están cansats de tallar las onas ab los seus rems llisos en extrem, y que la fatiga 'ls té rendits, aixís los dos héroes se presentan entre 'ls Troyans que 'ls esperan ab desitj. Tot seguit Páris mata á Menestíos, que en Arna, nasqué del rey Areitoos Corineto, y de Filomedusa dels ulls grossos; Hector al mateix moment, ab sa afilada llansa, pega á Eioneo, á la garganta, per sota 'l casco de bronzo, y treu á sos membres la forsa. Mentrastant Glaucos, fill d' Hipoloco, capdill dels Licis, en lo més viu punt de la batalla, atrapa al fill de Dexias, Ifinoos, en lo mateix moment que aquest puja á son carro rápit. La llansa li travessa l' espatlla, rodola per terra, y las forsas se li desvaneixen.
 Quan Minerva s' adóna que, en aquesta terrible batalla, los Grechs moren, vola desde 'l cim del Olimpo, y baixa vers la santa Ilió. Apolo, que desde la part alta de Pérgamo l' observa y desitja la victoria pe 'ls Troyans, corre devant d' ella. Las duas divinitats se troban devant del faig, y Febo parla 'l primer, en aquestos termes:
 —« ¡Oh filla del gran Júpiter! ¿per qué baixas del Olimpo ab nou ardor, y encesa de cólera? ¿Es pot sé per assegurar als Grechs la victoria, encara indecisa? perque no 's pot dubtá que no tens mica de pietat de la destresa dels Troyans. ¡Tant-debó que puga