Pàgina:Iliada (1879).djvu/98

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.




CANT VIII.

______



 L' Aurora del vel rogench s' espargia sobre tota la terra, quan Júpiter, á qui 'ls llamps complauhen, reuneix l'assamblea dels deus en lo mes alt dels nombrosos cims del Olimpo. Pren la paraula y 'ls inmortals l' escoltan atentament.
 «Escolteume, 'ls hi diu, tots vosaltres, deus y deesas; vull dirvos lo que dintre mon pit lo cor m' inspira: que cap deesa, que cap deu intente quebrantar las mevas ordres; sino que tots unánimament aprobeulas, á fi de que 's cumpleixi promptement la meva obra. Aquell que repare que se 'n vaje pera portar socors als Grechs ó als Troyans, tornará al Olimpo afrentosament ferit; ó l' agafaré y l' enfonzaré en lo Tártaro tenebrós, en lo mes profond abim obert sota la terra; en lo lloch ahont s' alsan las portas de ferro y es de bronzo 'l paviment, distant del palau de Plutó tant com la terra ho es del cel. Sabrá d' allavoras quant aventatjo en poder á tots vosaltres. Sino ¡oh inmortals! feu la proba, perque cap ho ignore; feu penjar del cel una cadena d' or; repenjeuvos tots junts á la seva extremitat; per mes que us esforseu jamay fareu seguir del cel vers á la térra á Júpiter, suprem árbitre. Mes si, pe 'l contrari, á mi 'm plau aixecarvos, faré seguir fins la mateixa terra y la mar; fermaré tot seguit la cadena en lo cim del Olimpo, y tot quedará á la mateixa altura. ¡Tant es lo que so superior als deus y als homes!»
 Aixís parla; y 'ls inmortals guardan un profond silenci, sorpresos d' aquest discurs, perque habia parlat ab vehemencia. Per últim Minerva exclama: