«¡Oh, pare de nosaltres! ¡oh 'l mes gran dels reys, fill de Saturno! ja sabem que la teva forsa es invencible. Plorem nosaltres pe 'ls Grechs aguerrits, que sucombirán després d' haber obtingut una sort desgraciada. Nos abstendrém de exasperar la guerra, ja que tú ho manas: pero inspirarem als Argius saludables resolucions, á fi de que no moren tots víctimas de la teva ira.
—Aconhórtat, filla estimada, respon somrient l' amontonador dels núvols, si are uso un llenguatje sever; sempre vull esser complacent ab tú.»
Ditas aquestas paraulas, posa sota 'l jou sos corcers de las potas de bronzo, del vol rápit, de l' aurea crinera. Ell vesteix una armadura d' or, agafa un fuet maravellós, puja á son carro y excita als corcers, que volan ab ardor, á igual distancia de la terra y del cel estrellat. Arriba al Ida, fértil en manantials, terra alimentadora de bestias feras, y baixa al Gárgaro, ahont hi ha un bosch sagrat y un altar olorós. Allí 'l pare dels deus y dels homes detura 'ls seus corcers, los deslliga y 'ls rodeja d'una boira espessa. S' assenta en lo cim mes elevat y 's complau en sa gloria, contemplant la ciutat dels Troyans y la flota dels Grechs.
Los Aqueus de l' hermosa cabellera prenen depressa en sas tendas l' aliment del matí, y tot seguit se posan las armaduras. Los sitiats també s' arman en la ciutat, si be en menor nombre; mes la necessitat fa lley, y per aixó no son pas menys ardents per sortir vers la plana per defensar als seus fills y á las sevas donas. S' obran las portas totas; l' armada 's precipita á peu y en carros; un inmens estrépit ressona. Quan, anant l' una cap al altra las duas armadas arriban á trobarse, lo furor dels guerrers acorassats de bronzo esclata; volan las llansas, las armaduras son trencadas, los escuts arrodonits s' entrexocan; lo soroll de la guerra ressona. Se senten allavors los gemechs dels moribundos, las paraulas superbiosas dels vencedors; la terra es banyada ab sanch.
Aixís tant com dura 'l matí y mentres lo dia sagrat s' engrandeix, los darts nombrosos volan d' una part y d' altra, y 'ls guerrers cauhen. Més quan lo sol arriba al mitj del cel, lo pare dels deus y dels homes desplega las balansas d' oró hi posa dugas sorts mortals: la dels Troyans, hábils caballers, y la dels Grechs acorassats de bronzo. Las aixeca sostenintlas pe'l mitj. Tot seguit lo pés fatal dels Argius las decanta: la seva sort baixa fins á la térra fértil; la dels Troyans s' alsa fins al ample cel. Júpiter allavoras, desde 'l cima del Ida, fa tronar ab furor, y fá cáurer en las filas argiuas llamps flamejants. Al véurer aixó 'ls héroes se torban, lo pálit terror s' apodera d' ells. Idomeneo, es lo primer en fugir. Agamemnon, los dos Ayax, favorescuts de Marte, 'l segueixen. Solament, Nestor, salvaguardia de la Grecia, permaneix inmóvil,
Pàgina:Iliada (1879).djvu/99
Aquesta pàgina ha estat revisada.
