Pitonisa colocada sus la trípode, no 's val també de la veu pera pronunciar los oráculs del seu Déu? En una paraula: que Dèu coneix y revela á qui li plau lo secret del pervenir..... vet-aqui tot lo
que jo dich, qu' es lo mateix que diuhen y pensan los demés. Donchs be, la gent anomena á tot aixó auguris, pronóstichs, presagis, profecías, y jo l' anomeno Geni (Daimonion): y crech qu' anomenantlo aixis, uso d' un llenguatje mès vertader y més piadós que los qu' atribuheixen á las aus lo poder dels Déus. Y la prova de que no vaig contra la Divinitat es, que quantas vegadas he manifestat als meus nombrosos amichs los conçells del Dèu, jamay 'ls he parescut enganyat.[1]
Varen alborotars los jutjes al sentir aqueixa arenga: 'ls uns perque no donavan crédit á lo que havian sentit, y 'ls altres esperonats per la enveja de qu' aquell home hagués conquerit més distincions qu' ells de part dels Dèus.
Sócrates prengué de nou la paraula y 'ls digué:
—Escolteu mes encara, á fi de que los qu' ho desitjan tingan un motiu mes pera no creure en los favors que 'm concedeix lo cel. Un dia davant d'una gran reunió interrogá Cherefon[2] sobre mí al orácul de Délfos: No existeix un home, respongué Apolo, més independent, més just, ni més savi que Sócrates.[3]
Com era d'esperar, cresqué més l'enuig dels jutjes quan sentiren aixó. Lo savi ateniés novament va arguhils, diguent: Fills del Atica! encara majors alabanças que las tributadas á mí, va proferi l' orácul en honor de Licurgo, lo legislador dels espartans. Al veurel entrá en lo temple contan qu' esclamá: No se si t'anomeni Dèu ú home. A mi, sens haberme comparat á un Dèu, sols m' han fet superior als demes homes.
No obstant, jo no vull que cegament doneu crédit á las paraulas del orácul; pero suplico que las examineu una per una. ¿Coneixen cap home menys esclau que jo dels desitjos del cos? Un home més independent que jo, que de ningú atmeti dádivas ni recompensas? Y á qui podreu vosaltres considerá com 'l més just, sino al home moderat que s'acomoda ab lo que te, sens tindre may necessitat de lo dels demés? Y en fi, qui de vosaltres podrá negarm' l'últim dictat del orácul,[4] si desde 'l moment en que vaig comensá á compendre la llenga humana no he parat d' investigar y he apres tot lo bo que he pogut?
Y la prova de que 'ls meus travalls no son esterils, no la veyeu clarament en la predilecció ab que cercan ma societat gran nombre de ciutadans y d'estrangers, apassionats de la virtut? ¿Perqué tantas personas desitjan obsequiarme ab regalos, savent que jo no tinch riquezas pera regraciarlos? Perque, mentres ningú pot dir que li he exigit un servey, confessan tots que'm deuhen agrehiment? ¿Per quina rahó durant lo seti d'Atenas,[5] en tant que 'ls meus compatriotas se queixavan tots de sa miseria, jo no vivia ni mes ni menys angojat qu' en los jorns mès bons de la República? En fi, la major part dels homes tenen que comprá á car preu 'ls objectes de llurs delicias en lo mercat públich; jo, sens cap cost, los trovo infinitament més dolços en lo fons de la mev' ánima. Y si tot lo que he alegat en ma defensa es cert, y ningú pot ferme convence de que falto á la veritat, cóm, fentme justicia, no tinch d'esser ensalzat pels Dèus y pels homes?
(Seguirá.)
- ↑ Si considerém l' atenció religiosa ab que Sócrates seguía la veu del Dèu, en l'esperit, devém creure que Sócrates mirava 'l coneixement de la rahó divina que regia 'l mon, á mes del de la Naturalesa que 'ns rodeja, com lo fonament del recte coneixement propi. Regnava en temps de Sócrates la incredulitat ó 'l dupte sobre 'ls Dèus. Pera combatreho observá que lo mellor en nosaltres no ho veyèm sensiblement, sino que ho coneixém pels seus efectes, com nostr' ánima y supremament Dèu, quals afectes sentím en nostre cor, quan no preteném veure sa figura ab los sentits. (Sanz del Río. Revista universitaria. 1854. tomo 1.)
- ↑ Cherefon, ateníes, germá de Cherecrates y un dels més honrats deixebles de Sócrates. Jenofont. Mem 1,2:11.3.
- ↑ Plató. Apología., V y següents.
- ↑ Lo més savi.— Essent la sciencia humana molt imperfecta respecte á la dels Dèus, Sócrates que coneixía aquesta imperfecció,s' atançava més a la sabiduría. (Plató, Euthphr. 11.)
- ↑ Aprés la derrota de l' armada ateniesa pels espartans en Egospotáns, Lisandro cercá per mar y terra á Atenas, maltractada per partits interiors y afligida á més per una fam crudel, obligantla á rendirse a discreció. Foren derribats sos murs y destruhidas, sas naus, abolida sa constitució democrática y entregats sos habitans al perfit gobern dels Trenta Tiráns.
