Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/10

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Lo que es igualment remarcable es la sollicitut que posa en precisar les idees i els caracters que ens presenta, no donant mai lloc a equivocacions. Ho fa com artista, per efectes de contrast, collocant, per exemple, al costat de la figura den Borkman, la del seu fill Eduart, un veritable epigone, que ha heretat del seu pare l'independencia de voluntat separant tota consideració que l molesti, però privat del pensament que an en Joan Gabriel li donava grandesa, i no tenint desde aleshores, per finalitat de la seva vida, més que la satisfacció personal, el goig egoista. Si l'Eduart també repelleix les persones que l'estimen, a l'Ella, que l'ha cuidat durant la seva infantesa, i a la Gunilda, la seva mare, que l destina a una obra de rehabilitació, no ho fa pas pera seguir una idea ni fer viure «milions d'essers humans», sinó pera seguir una aventurera, la senyora Wilton, i pera viure, viure, viure! ell mateix, com exclama en un vertic d'egoisme, anant-sen darrera d'aquesta dòna i deixant la tragedia de familia que se solucioni com puga. Es vegent l'acte d'independencia individual cobrint-se de ridicol i de vergonya així que s veu privat d'un ideal noble que regoneixem que la seva grandesa i la seva bellesa no eren sinó la grandesa i la bellesa de l'idea que l'inspirava.

m. prozor

 1897.