Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/9

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


dia i nit i la montanya que entrega a l'home tots els seus tresors amagats, vers la qual ell extén els braços amb un crit suprem; crit d'amor, d'anyorança i d'agonia. I quan les dues dònes, l'Ella, el cor de la qual ha tingut sempre compassió per la desgracia, i la Gunilda, que la majestat de la mort ha commogut i rendit, s'uneixen a l'ultim pera desitjar el repòs a qui, segons elles, havia ofès la llei de l'amor, voldria dir-los: «No es pas veritat! Aquest home, el cor del qual ha estat oprès per una ma de ferro i de glaç, ha conegut un amor més potent i més gran que l que vosaltres en coneixeu el sentit i la noció. Aquest home ha estimat el pervindre, aquest home ha estimat l'humanitat futura i els temps i les races que vindran, i tot lo que n precipita l'adveniment. I a causa d'això no hauria hagut d'acostar-se a lo que vivia aprop d'ell, fins al punt de perdre la seva independencia. Ell no tenia l dret d'estimar-te, Ella Rentheim, i no tenia l dret de comptar en un amic, en un altre que no fos ell mateix. I per haver-ho fet ha sucumbit.»
 Vet-aquí lo que m suggereix aquest drama. A molts altres els inspirarà pensaments distints; perquè l'Ibsen, am l'admirable honradesa del seu esperit i del seu art, i malgrat la força de les seves propries conviccions, deixa a cada hú de nosaltres en llibertat de pensar segons la natura de la seva ànima i de la seva intelligencia, considerant-se ditxós solament si ha fet viure i treballar l'una i l'altra. Es lo que l diferencia considerablement den Jordi Sand, de l'Alexandre Dumas i d'altres esperits emparentats amb el seu.