passa en el regne de les ombres. Es un fantasma que domina i n'aniquila un altre, i la cosa es a la vegada risible i esfereidora. La realitat es l'Ella Rentheim; es l'humil existencia d'un ser sacrificat als interessos generals; es el cor sacrificat al geni; es la dòna sacrificada a l'home. L'Ibsen, esperit sincer abans que tot, no dissimula en lloc l'immensa anyorança que li deixa al cor l'ideal de voluntat inflexible i independent que arrocega l seu pensament.
Aquesta anyorança la veiem en l'especie de tendresa am que ns pinta l'imatge de la veritable dòna, conciencia profonda de l'home i la seva conçoladora suprema. L'Ella Rentheim, després de recordar an en Borkman els actes que ell hauria preferit oblidar, el fa sortir del cercle encantat en que s'havia tancat am les seves illusions, el fa sortir de la seva habitació solitaria, i quan, ubriagat per l'aire lliure an el qual ja no estava acostumat, dominat pel vertic, per la follia, sen va en busca de la
quimera, ella no l'abandona i el segueix fins a la mort. Ella tanca els ulls de l'halucinat, que s'han apagat davant de l'espectacle del món real, d'aquest món de progrés i de forces posades en moviment del qual hauria volgut esser el creador i que s crea tot sol, sense la seva ajuda, pel treball d'altres esperits semblants al seu i que l'han substituit.
Aquestes són los idees que m suggereixen el veure cara a cara en Borkman i l'Ella, i seguint amb ella, una clara nit d'hivern, el gran home, el pobre home en l'ascensió a un turó desde l qual se veu el fiord solcat de vapors, les fabriques que treballen
Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/8
Aquesta pàgina ha estat revisada.
