ditxosos vosaltres els que trobeu el medi de tenir amics», escrivia l mestre noruec an en Jordi Brandes. Tenir amics! Però l que n té no s'afebleix? Això no implica una partició de maneres de veure i d'idees, la necessitat d'entregar-se, cor, ànima i esperit?
Un home tant enter, tant sincer com l'Ibsen, no comprèn d'altra manera l'amistat : no la comprèn sense una onfiança absoluta. Tenir confiança? Però, en qui tenir-ne? De qui pot estar-se segur que no ns traeixi, quan s'ha de vetllar séns treva pera no trair-se un mateix? No es més aviat la desconfiança la regla de l'home que no compta ni vol comptar no més que am les seves propries forces? Mireu en Borkman mestre d'ell mateix, curat de l'amistat i de la confiança, més ferm d'esperit que mai, però ai! impotent. (Perquè es aquest l'element tragic de la seva situació. I que n'hi ha d'altres que s troben en el seu cas!) Mireu com tracta a la sola persona que li ha sigut fidel, el bon poeta Foldal, un illusionat com ell, però un illusionat de naixença, i per consegüent un ser feliç, mentres que l'illusió den Borkman es un estat accidental, que una bufada de realitat esfumarà pera mostrar-li la seva miseria, pera entregar-lo definitivament a la mort, a la qual pertany ja fa temps. En Borkman tracta an en Foldal
com si fos un inferior seu, i en Foldal deixa fer, sentint, en efecte, l'immensa superioritat sobre d'ell den Joan Gabriel Borkman. La fe : vet-aquí lo que en Borkman li demana, com la Divinitat la demana a l'home, i en Foldal l'hi dóna, i li dóna tot lo demés per torna: la seva fortuna, el seu temps, les confidencies del seu cor senzill. Però tot això
Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/7
Aquesta pàgina ha estat revisada.
