Pàgina:Joan Sardà (1900).djvu/12

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


tesa l naturalisme dintre la generalitat del moviment social, i el considera com una reacció contra les exageracions convencionals del romanticisme revellit; però preveu també que, extremant-se com s'extrema la nova escola, i volent-se fer dogma exclusiu i tancat de l'art, ha de provocar una contra-reacció. Critica molt agudament la preocupació dels naturalistes en acumular detalls no prou significatius, ofegant amb ells lo caracteristic; l'ignoscenta propensió seudo-cientifica a cercar el cas, i, sobre tot, el cas patologic, com si l'artista fos quelcom de metge; i endavina ja l romanticisme den Zola per entremitg de tot aquell bastiment seu que és massa sistematic pera poder contenir la gran llibertat d'un art de debò.
 Dificilment avui que l naturalisme ha passat ja com a moda literaria, sen podria fer una critica més ferma que la que n fa en Sardà en aquell proleg, escrit en plena tirania d'escola.
 Però encara que n Sardà s mostri en totes aquestes critiques ja format i dominant-se, no s troba en elles en el seu element natural, que és la passió de l'actualitat, la del dia, la que vibra en el periodisme.
 Va situant-s'hi de l'any 84 al 86, col·laborant