Pàgina:Joan Sardà (1900).djvu/13

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


primer en revistes (L'Avenç, La Ilustració Catalana, La España Regional), fent-hi encara crítica literaria, semblances d'autors, notes bibliográfiques, però propendint ja irresistiblement a consideracions d'actualitat social; i allavores va definint-se la seva personalitat de periodista: és ja l periodista català; clar i català; sobri i acometedor; satiric. La propensió a la satira, que és tant caracteristica de l'esperit analític català, se mostra accentuadissima en els escrits seus. An en Sardà, quan s'entussiasma, li cal, com si fos pera recobrar un cert equilibri del seu esperit, escometre durament lo que té un sentit contrari an allò que ha alabat. Per exemple, al tractar d'aquell treball tant celebrat, L'Herèu, den Moragas, l'alaba moltissim; però escomet desseguida i maltracta als mals hereus, i acaba, en aquest sentit, pera atacar la mateixa institució. Sembla que l'esperit seu no pugui reposar-se en l'alabança; que l'alabança li resta incomplerta si no l'arrodoneix amb una censura contraria, de violencia proporcionada a l'entussiasme que abans ha sentit. El que això és genuinament català, que és un important element diferenciador de la nostra raça, una mena de força de