Pàgina:Joan Sardà (1900).djvu/29

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


aquestos noms son mirallets que planten
los més astuts perquè a llur brill la alosa
enlluernada s posi a tret; son vagues
clarors de foc follet que l seny pertorben,
i entre ls viaranys del bosc inextricables
fan perdre al pobre viatger; oblides
que la vida és lo practic, y en la terra
té ls fonaments lo practic, no en los nuvols.
Gira los ulls al teu voltant: què observes?
On són los homes de Plutarc? Coneixes
gaires Catons? Es Maquiavel qui triomfa.
Qui triomfa i qui ha triomfat. Progressa l'home?
Mira lo que es, i pensaras lo que era.
Es avui com ahî? Doncs no te l miris
en eixos frescos que en sos murs la historia
pinta am colors de l'ideal, grandioses
pintures que delecten, més no ensenyen;
que delecten i adormen mentres vetlla
i avança l'enemic... Borrals i girat.
L'home és home i no és noi. No més s'hi adormen
los infants am cançons. En les rondalles
deixa que hi creguin ells: tu ja ets un home.
Somnis i cants són sempre cants i somnis;
l'aire ls esventa, la clarô ls dissipa.
Quan no coneguis lo camí, no busquis
qui t distregui ensenyan-te los paisatges,
sinó un guia que t mostri las dreçeres.
L'humanitat es viatger que puja
per camí estret: a un cantó i altre, fondos
avencs que donen vertic. Com salvar-sen?
Què creus mellor? Allà on caigué l'antiga
generació plantar-hi una creu negra
que li avisi l perill, o be cubrir-ho