Pàgina:Joan Sardà (1900).djvu/28

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


i ratlla a ratlla t llegirà aquets llibres
on li has provat que al món no hi ha més que homes,
on li has provat que tots los simulacres
que adorà fervorós i eren exemples
d'alta virtut pera ell, mirats per dintre
són fusta vella que les rates corquen
i que s té dreta perquè ls munts d'ofrenes
que ls devots hi prodiguen l'apuntalen.
Veritat, Veritat, madrastra dura
que has usurpat lo talam sacratissim
on nostra mare, la Bellesa, am dolces
cançons breçava nostre sòn i ens feia
entreveure lo cel am ses caricies.»

 Tal deia en mi l poeta, aqueixa força
misteriosa que en lo fons palpita
del ser de l'home, i que s remou sobtada,
fereix del sentiment les fibres totes
y exhalen, totes al unisson, l'himne
sagrat. Oh noble, oh encisadora musica!
Més d'aquell himne les meliflues notes
s'anaren esllanguint, com les tonades
del rossinyol boscà quan la serena
volta ennegreix la tempestat que, fera,
allà als confins de l'horitzó dibuixa
sos fulgurants llampecs, i l'implacable
raó sos drets va reclamar.

 «Oh home,—
va dir, mirant-me amb ulls severs,—oblides
que aquestos noms sonors, aquestes magiques
llegendes del passat am que recreen
ton esperit i el sentiment t'exciten.