Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1859.djvu/144

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.

— 144 —

 Lo blau dosser ataxonat d' estrellas
que de catifa á Dèu y als sants serveix,
rotlla 'ls sèus plechs entre brillants anellas
y lo infinit espay se m'apareix.
Senyor! Senyor!! Los raigs de llurs centellas
ofegan lo mèu sèr que defalleix.
Postrat, mòn Dèu , á ta presencia santa,
la teya Omnipotencia 'l mèu cor canta.

 La pols d' or boladó que arremolinas
ab lo tèu pas, jo beso embadalit;
l' oratge que 'm commou, cuant tú caminas,
bat las alas del cor dintre del pit;
ab tòn poder la creació il-luminas
y exaltas del poeta l' esperit:
imatge del Eden, tòn brill dilata
la sacra inspiració que m' arrebata.

 Sas alas de brillants vuy me transportan
á èixa mansió en que sómnia delirant
la esperansa dels sèrs als que confortan
tas glorias solament imaginant.
Mon front orejan los albors que portan
los esperits santíssims rebolant,
cuant, al brujit de son plomall, ostentan
tota la megestat que 'ls cels presentan.