Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1859.djvu/145

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.

— 145 —

<poem> Regió d' amor etern sèns nit ni dia, las auras sòn dels Serafins l'alé; la pura veu dels Justos t' armonia; la llum de tas auroras raigs de fé. Animas del Empir, cubriu la mia ab coronas de gloria d' eix vergé; coronas dels eslels de matinadas que sòn del Paradis flors regaladas.

 Naixen dels horisons de ta grandesa manantials de virtut angelical; brota del fondo d' èlls golf de puresa qu' en vas d' amor s' ecsala virginal; lo magnífich tresor de la bellesa reflecta eternament gloria immortal; y eix esplendor que l' ánima divisa l' esperit que l' alenta divinisa.

 Jo veig brillá' 'l conjunt de ta hermosura entre mil sols que crusan sèns confí; veig los pols de diamant rodá' en l' altura; palaus, encrostats d' or, veig relluí; flotá' en lo espay globos de essencia pura que al mon devallan l' esperit diví; y allá en lo cim de tantas maravellas lo trono del Etern radiant d' estrellas.