Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1859.djvu/146

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.

— 146 —

<poem> Llum d' esperansa, magestat divina, mantell dels afligits, port de consol, mar dolsíssim de gracia, cristallina font de virtut, de la puresa sol, alba de matinada purpurina, del iris mès brillant viu arrebol, lo doll del amor tèu, Senyor, cuant salta, pluja es de perlas que lo espay esmalta.

 Y es rosada per l' ánima afanosa y es bálsam de tas glorias, gran Senyor, puig cada perla qu' en la terra's posa un supir porta del tèu tendre cor; cada suspir á un' ánima goijosa fá axecá 'l vol á la regiò d' amor; y cada sèr que 'ls vels de llum esqueixa, una ánima immortal dins del Cel deixa.

 Sèns la gloria de Dèu no hi ha grandesa, sèns lo voler de Dèu no hi ha poder: naix, creix, y ocupa 'l mòn naturalesa ab las galas del Sèr de tot son sèr; Dèu en son puny enoleu tanta bellesa; solament Ell pot fer y pot desfer: Senyor, que ab ta mirada 'l mòn mideixes, tu engendras son poder, tu 'l destrueixes.