Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1859.djvu/148

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.

— 148 —

 L' alé del tèus sospirs la lluna argenta;
coronas mil de flors la plana 't deu;
l' armonia del temps per tu presenta
al bosch fullatges d' or y al mont la neu.
Per tu naix lo poder de la tormenta;
tu al llamp dònas lo brill y al tro la veu;
y al romprer l' uracá tempestat fera,
ab ton carro de foch crusas la esfera.
 
 L' immens rugit de son furor amansas,
llassos brillants dels negres núvols fas,
guirnaldas celestials que al espay llansas
marcant iris de pau ab lo tèu pas.
Entre son brill de mil colors avansas;
sobre torrents de llum de son raig vas;
himnes de gloria entonan las criaturas,
y esplendents, te absorbeixen las alturas.

 ¿Qui no canta, Senyor, la omnipotencia
del tèu poder que limits no coneix?
¿A qui no inspira ta radiant presencia
entre millars d' esprits cuant apareix?
¿A qui no aterra la mortal ausencia
del influix del tèu Sèr sí 'l desconeix?
Al tèu voler, Senyor, no hi ha barreras:
pòls lo mòn tornarás , pòls las esferas.