Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1859.djvu/36

ponen á cada antiga nacionalitat, devem ja, donchs, passar, pera que se deduesque que, si bè nos gosem en lo recort de allí ahont venim com catalans, es ans que tot, pera martxar ab mès goig y ab mès companyia allà ahont anem com espanyols.
 Entre las moltas soberanías en que se dividia, allá en remots segles, la Península Espanyola, n' hi havia dos de reduidas y vehinas que vivian ab completa independencia la una de la altre; lo comptat de Barcelona, y lo regne de Aragó. Federadas las dos pera formar una sola nacionalitat, que portá lo nom de Corona, llurs soberans, descendents de una y altre dinastia, prengueren lo nom mès superior, lo de rey, al pas que, en llurs hábits y costums, seguiren en tot á la alcurnia varonil que los precedia, als comptes de Barcelona, cual ciutat tingueren sempre per cort y centre de llur monarquia.
 Prest la nació nova, á la que dava vida la constancia aragonesa y lo esperit catalá, emprenedor com sempre, tragué de las comarcas vehinas al irruptor, que de segles las ocupava, y, aumentat son domini ab las conquistas de Mallorca y Valencia, com si la mar la convides á buscar gloria, comensá á exténdrer de tal manera lo nom de sa fama, que, despues de contar agregadas á ella las islas de Sicilia, Córsega y Cerdenya, (y part de Italia mès tart,) fins sen aná al Orient, tremolant baix la planta de nostres almogavers, com espantats á sos crits, los palaus de Atenas y los murs de Constantinopla.
 Per demés fòra dir que la llengua dels conquistadors, eixa llengua catalana que havem vist abatuda per sa mala sort, fins al extrem de presentar sa fisonomía confusa; (com ho es la del guerrer á qui