Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1859.djvu/55

 Abans de passar á la lectura dels lemas de las demès composicions, á las que no se ha donat premi, no pót deixar de mencionarse una poesía bellíssima de un pensament êxquisit y una êxecució la mès delicada, que porta lo títol de Esperansa, en la que lo autor, mallorquí sens dubte, no fentse cárrec de la tendencia á unificar la llengua, se ha êxcedit un poch massa en lo us de certs vulgarismes provincials, tocant, no á las paraulas ó modismes, sino á la forma; mès lo Consistori, apesar de regoneixer lo mérit de una composició tan digne de premi, ab sentiment ha degut separarla, per no haver vingunt baix cap de las formalitats êxigidas en lo programa.
 Entre las no premiadas, pót dirse ab seguretat que n' hi há algunas de molt bonas cualitats, sobre tot en lo llenguatje, lo que no deixa de ésser un gran pas. Entretant quedan depositadas en lo arxiu municipal, pera fersen lo us que en son temps se miri mès convenient, y sòn los sèus lemas tal com segueixen.
 Sols pretench la gloria de ma patria.
 Sens ninguna pretensió cuatre cosas diré jó.
 Lo amor de mare es vida.
 In mari via tua et semitœ tuœ in aquis multis—David.
 Jo catalá só y seré fins a tant que moriré.
 Latet divinita, latet humanitas, sola patent viscera charitatis.
 La primavera aguaita—y l' cel está seré—aném á las montanyas—aném al camp, aném.—Bofarull.
 Lo qui no estima la llengua de sa patria mereix ésser mut.