Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1859.djvu/70

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.

— 70 —

que entre tenebras divagan
y volteixan lo castell,
apenas lo jorn acaba,
tenan la forma de humans,
altiva, hermosa y galana,
lo mirar que arriva al cor
y dolsíssimas paraulas?...
—¡Ay filla de mòn amor!
tenen la forma que espanta!
los hi espurnan foch los ulls
y llur boca sempre brama,
los llurs cabells sòn com serps
que per lo llur front s' enllassan
y tenen las unglas corvas
com la faus que l' herba talla.
¡Ay filla de mòn amor!
cuant arribe la vesprada
no baixes may al jardí
á cuydar las tendras plantas,
ni t' acostes á la font
á buscar del aygua mansa,
perque en lo seu pur cristall
si te enmirallas la cara;
pòt surtirte una visió
fénte visatjes que espantan,
que 't fassan tancar los alls
fente caurer desmayada.