Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1860.djvu/64

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 Sèrs contristats, veniu!... Veniu, que trista
l'ánima mia, morta de passió,
las llágrimas dels ulls que de amor ploran
beurá goijosa com vital licor.
 Los ¡ays! que troban eco se suavisan,
lo dolor qu' es contat es menos fort,
las penas que sentim, si altres las sentan,
penas menos amargas, Dèu mèu, son.
 Veniu, cors afligits, que ja os espera
lo mèu cor ¡ay! curtit per afliccions:
per' éll sereu la llum de la esperansa;
per' éll sereu com per la terra 'l sol.
 Jo os contaré de ma ignorada vida
lo amarch camí, cruel, tempestuos;
que 'l combat del mèu cor es mes terrible
que las onas del mar, que 'l llamp, que 'l tró.
 Ompliulo ab vostre amor de mes dolsuras
que número d'estels divisa 'l mòn,
que grans de arena hi há del mar al fondo,
que en las alas del vent lamentacions.
 No 'm dexau olvidat, sèrs amorosos,
anegau ab carinyo los mèus dols,
que un diluvi no basta al que d'expósit
la marca rellueix sobre 'l sèu front.
 Tot es per mí desert, tot trist, tot negre;
res me dona plaher, m'afligeix tot,
¿y com no sèr axi, si entre 'ls mèus brassos