Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1860.djvu/67

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


que lo univers per ella 's mostra sòrt?
so la flor innocent que he nascut pura,
y fulla á fulla 'm destrueix tothom.
 Veniu, cors apenats, tant sols vosaltres
del mèu cor calmareu las afliccions:
per èll sereu la llum de la esperansa;
per èll sereu com per la terra 'l sol.
 Veniu, veniu!... Pero, Dèu mèu ¿qué miro?
tambè 'l vostre carinyo es il·lusió...
Tambè de mí fugiu com secas fullas
que l'arbre del mèu cor llansa del tronch.
 Y tot per' mí es desert, tot trist, tot negre,
res me dona plaher, me afligeix tot,
¿y com no ser axi, si entre 'ls mèus brassos
no hi trobo may la mare del mèu cor?
 Per mí no hi ha esperansa, no hi ha vida,
no hi ha amor, no hi ha mòn!... Mès ¡ay! Senyor,
perdona á un delirant, puig tú existeixes,
y existint tú, existeix ja tot lo mòn.
 Tú que radiant de llum al mèu cor baixas;
tú per qui 'l mòn es mòn, tú que ho ets tot,
serás per' mí la llum de la esperansa,
serás per' mí com per la terra 'l sol.