Aquesta pàgina ha estat revisada.
No , que eixa veu vespertina
es la veu de la campana,
la campana de la hermita,
de la hermita solitaria.
Ja esquinsa mon cant los vents
com una trova amorosa,
ja son tristos mos accents
com los suspirs del dolor.
Perduts entre las montanyas,
son mos ecos solitaris
la veu del cants funeraris,
la veu dels himnes d' amor.
Jo só la campana que canta y que plora,
que prega al Senyor,
que al cáurer la tarde, que al náixer l'aurora,
mas veus esparpillo com besos d' amor.
Besada per raigs de púrpura
que l' sol m' envia,
vestida ab llums del crespúscul
cuant mor lo dia,
al cáurer la tarde ó al náixer l' aurora,
jo canto á tot' hora:
