Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1861.djvu/168

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 La llengua ne tinch seca, ardenta sèt m' abrasa;
ma veu es regullosa , so ronch de tant cridar;
llagrimejant mos ulls , ja son encesa brasa;
miren los fondos solchs que ha obert lo meu plorar.
 ¡Socós en mon naufragi! ¡socós! ja las ondas
que la tormenta aixeca ab espantós fragor
d' escoll á escoll me llansan , y á [il·legible] fondaladas
escupen furientas á trossos lo meu cor.
 Al pich mès alt m'acullo. La nit cubre la terra,
me gronxo sobre l's núvols , y en va busco un estel;
los uracans brunséixen , lo llamp ratlla la serra...
oh trons, en vostras alas , pujáu mon crit al cel!!!
 Deixáu vostres sepulcres , oh sombras gloriosas,
surtiu d' estas ruinas ; surtiu , ressuscitáu,
tornáu á vostras grutas desertas , silenciosas:
plorant, en vostres brassos recobraré la pau.
 Mes ah! ¿qué fresca [il·legible] dissipa las bromadas?...
La fosca s' ha aclarida... mon Dèu , qué raig de llum!
Mon iris ets , oh Verge , tas dolsas alenadas
los meus sentits embargan ab deliciós perfum.
 Adeu siau quimeras , adeu siau sirenas,
oh sombras mentirosas, per sempre adeu siau;
no m' tentan vostras galas , romput he las cadenas
ab que m' engrillonáreu : no sò ja vostre esclau.
 Ja m' ánima serena , tranquila , confortada,
á nous espays se llansa , s' eleva al infinit ;