Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1861.djvu/169

en lo silenci escolta del cel la veu sagrada,
y en lo desert sols parlan mon Dèu y mon esprit.
Las sombras se dissipan , mon cor se regenera ,
de mística rosada l' retorna la frescor ;
sent de Dèu la presencia ; y creu , y en éll espera ,
que si son grans mas culpas , mès gran es sòn amor.
Ah! y si recorts lúbrichs fatigan ma memoria ,
si las il-lusions tornan de un temps que j' ha passat;
y si de nou despuntan desitjs de falsa gloria ,
caps de núvol que indican futura tempestat ;
La fe es l' áncora meva : jo solto sa cadena
ans que dels vents arribe lo estrepitós tropell ;
la santa creu arbolo ; m' abrasso ab eixa entena
y s' burla de las onas lo combatut vaixell.
Qué dolsa y felis vida! Contemplo la natura
y adormen mas tristesas los cants del rossinyol :
en m' amargura ell pena , jo peno en s' amargura ;
ell tendre me consola , y sò jo l' sèu consol.
¡Oh magestuós silenci..... ! Mès , qué burgits ressonan?
¿Qué veus confusas , vagas , me van portant los vents ?
De falda en falda pujan , de timba en timba tronan
lo so de las cascadas y l' ronch bram dels torrents;
Los cants del bosch, las auras, las veus, los crits m'aixordan,
los cors del santuari , los prechs dels peregrins ;
tots eixos tòns se juntan , en los espays s' acordan ,
y d' eco en eco s'perden en los derrers confins.