Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1861.djvu/55

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.

trová , ni sas caricias.
Veyentse tota sola,
abandonada y trista,
cridant ¡Mareta meva!
al cel clavá la vista:
los seus ulls se li infláren,
esperant afligida......:
llágrimas sols vinguéren,
la mare no venia!!
Al camp fugí depressa,
pensant, en sas desditxas,
qne'l sol, com á las plantas,
la vida li daria,
pus vèu dins de sa casa
sols sombras que la cridan.
Sènt tota ella inocencia,
sens ajuda ni guia,
es com ponsella tendra
de una planta ferida,
ponsella que, en lo camp, aguayta sola,
en planta que ha ferit lo segador:
mentres tendra respira,
encara'l sol la anima y la consola,
mès si algun vent se gira,
ay de la flor!