Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1861.djvu/64

—Una matinada — del dols mes d'abril,
cuant l'estesa plana — banya 'l sol eixint,
y esmalta las rosas — ab sos daurats brins,
d'amagat dels pares — jan' deixo lo llit:
las mitjas reixadas — lo blau faldellí,
devantal en randa — y brodats tapins;
n'obro la porteta — y n' baixo al jardí...
¿mès perqué ho recordo — Lasseta de mí!—

—La cara de pascuas — llabis carmesins,
galtas patoneras — com la flor del llir,
una trena rossa — com d' un serafí,
uns ulls que guspiran — y un coll de marfil,
y en éll la creueta — quem' doná l'Elmir
lo jorn que mon oncle — lo feu mon marit,
essent testimonis — los boscos vehins.
¡Qui m' ha vist, sim' veya — Lasseta de mí!—

—¡Com me sò tornada — dés d' aquell jorn trist,
que al hortet dels avis — de bon dematí
me n'aní soleta — un ram á cullir:
un ramet de violas — y de gessamins,
per, á la vesprada, — darlo á mon Elmir,
al só de la gayta — y del tamborí
cuant fèssem rodonas — de l'era en lo mitg.
¡Com me sò tornada — Lasseta de mí!—