Jo só lo bardo errant, que ab nua tésta,
per las selvas corrent y per los boscos,
mon front als vents de la montanya entrego,
perque gemechs n'arránquen de mon arpa
tot jugant ab ma negra cabellera.
Fets olvidats los meus cantars recordan,
glorias passadas ab mos lays jo evoco,
jo prop la fossa dels finats m'assento,
jo respiro la pols de las ruinas ,
jo visch entre'ls passats, als morts jo parlo!
Cuant més furiós per entre 'ls pins salvatjes
udola 'l vent com un ramat de feras
que per los boscos famolencas córren ,
cuant més brumosos báixan despenyantse
los rugidors torrents de la montanya
tot encrespant llurs borbollantas onas,
cuanl més lo llam tot fuetejant los núbols,
zígzagador per los espays ne cruza,
y més lo tro, tot estremint las serras,
de timba en timba palpitant rodola,
més al sò de llurs áspres armonias
canto mos himnes y mon arpa polso,
y més llavors als vents de la montanya
dono á besar mon front ab nua testa;
que cuant bull en lo cor lo foch del' ánima,
n'es dols al front l'alé de la tempesta.
Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1861.djvu/75
Aquesta pàgina ha estat revisada.
