Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1864.djvu/27

 Dins esbarts de núbols negres
hi cöetjan ferests llamps,
la pluja, 'l trons y l'oratge
los seguexen udolant.
 La lluna riguent s'axeca
per condormí 'l temporal:
de les branques ques sorollan
les fulles van degotant.
 Del monestir s'ou la Salve
que cantan els escolans,
y 'l cap d'un poch les bandoles
dels fadrins enamorats...
 Veus tant triste, ó tan dolces
dels vilatges y dels camps,
quant d'un eco à altre retrunyen
y se perden ¿hont se van?

 endreça
 Remors boscans y armonies
quels cors sabeu sossegar,
los vents lluny vos ne sen duen
á reveure; á Deu siau!

 IV

 L'home naix y ans qu' els ulls bádia
ja li van llagrimetjant;
dexa 'ls jochs de l' infantesa
quant sen tem quel cor li bat.
 Darrera ombres que l'enlluernan
va corrent fantasiant
cerca amos y cerca gloria,
cerca ardit la veritat.
 Mes si un ídol vuy axeca,
demá enderroca l'altar,
y ab els peus que sanguinetjan
torna ple de desenganys.
 Dins la buydor de la vida
camina, caminarás,
si un jord li sonriu s'estrella
la mort troba 'l sendemá.