Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1864.djvu/75

 Mes infla al hom tant d'orgull,
Y son cor n'es tan ingrat,
Que mata el present diví
Per anar, cech, palpejant.

 Oh romeu, lo bon romeu!
Aguayta desde aquí dalt;
Escampa, escampa la vista
Per los camps mes dilatats.

 ¡Quín plaher mes sant no dòna
Est ayre pur respirant,
De tantas passions humanas
Contemplar las tempestats?

 Y veure, ab lo front seré
Y ab santa tranquilitat,
Las opinions mentideras
Del home orgullós y ya?

 Si tú me tens per amiga,
Si tú me vols tant amar,
La ventura que jo 't done
La del cel t' assemblará.

 — Oh hermosa, la mes hermosa!
Reyna de ma voluntat!
Umpl', á tos peus, mes potencias
De la llum de ton mirar.

 Anys ja fa que, trist romeu,
Ple de amor te vaig cercant;
Y t' he cridada ab mes llágrimas
Y ab lo foch en que m' abrás.

 Jo tench set de l' aygua pura
De la vena de crestay,
Que de dins las esmeraldas
Veig brollar en el penyal.