Y l'aucellás en las murallas, — mes que may crida y girayolta! — De cop la bruixa surt: «¿Quí, diu,—quí tè l'atreviment, prop de ma torre, — de passejarse en hora semblant?...— Ah! ah! fa després... una cara bonica! — un perdigot del Paradís!
«Vina y veurás, donzelleta — resplendir ta moreneta cara, — ab lo foch sagrat de ma llar...» — Y per la má pren á la noyeta — que d' esglay crida y s'encongeix: — «Jo 't parlaré d'ell, tendra nina — y mas paraulas t'alegrarán.»
Aprés, la vella, en la fogayna, — encen lo joyós manat de bruchs, — y ab sa veu ronca y tremolosa: — «Ara, diu á la donzella, — lo foch ja crema, y no estam solas: — l'esperit li parla, oh amoroseta! — á la bruixa del castell. Y la enamorada, esporuguida (esclama): «Bruixa, mon amor es ma vida! — Moriré si embruixas mon amor!» — (Y diu la bruixa): «No vull emfosquir ta estrella: — ab tot, si un núvol l'amaga,— jo no podré, oh joveneta! — retornarli sa claror...
«Páram aquí, páram ta maneta...» — Tot d'un plegat un xiscle de l'óliva — fa desmayar la pobre criatura. — «Ay! desgracia! diu la vella bruixa!... — Ay! filla meva! quant vindrá Pasqua, — á la Mare de Dèu de Venasca — no hi festejarás pas aquest any!—:»
Lluny de la Comtat, lluny de l' Alpina — veig allí baix una torreta... — tú hi ets anada á tancarthi... — Una vesta de llana blanca, — pobreta! amaga ta gentil cintura... y quan tot riu en ton lloch de repós, — jo 't sento soleta sospirar.
«Jo veig un trobador endolat, — jo sento un cantor, en Provensa, — que diu, tot plorant sas penas...» — Y aixecantse tremolosa: — «Bruixa, mon amor es ma vida! Jo moriré donchs, crida la nina! — Tú m'has mustigat (oh bruixa), mon hermós lliri florit!»
Y aprés, quan reflorí la Pasqua, — á la Mare de Dèu de Venasca — las ninetas hi anaren... mes ay!— no hi vegeren la joveneta — que avans á son cantor sonreya... — Ara plora, monja entristida, — y son plorar n' es son consol!
.jpg)
